Tal dia com avui de l’any 1535, fa 487 anys, a Londres; el rei Enric VIII d’Anglaterra ordenava la decapitació del cardenal John Fisher, que havia estat el confessor de la seva esposa, la reina Caterina d’Aragó (filla dels Reis Catòlics); i un dels principals opositors a la creació de l’Església d’Anglaterra. La decapitació del cardenal Fisher es contextualitzava en un escenari de conflicte polític i militar: el reequilibri dels pesos a l’Europa central i atlàntica, oportunament maquillats per la qüestió religiosa. En aquell cas, per una banda, el règim dels Tudor (Enric VIII), que estaven posant els fonaments de la potència marítima i militar anglesa; i per l’altra, el règim dels Habsburg hispànics (Carles de Gant); que, a finals del segle anterior (segle XV) havien assolit la categoria de primera potència continental.

En aquell escenari canviant, la cancelleria de la monarquia catòlica hispànica havia casat Caterina (Alcalá de Henares, 1485) —cinquena filla dels reis Ferran i Isabel— amb l’hereu al tron anglès, Artur (Winchester, 1486). Tot i la prematura mort d’Artur (1502); l’aliança hispanoanglesa sustentada sobre aquell matrimoni no es va dissipar; i Caterina va ser casada, de nou, amb el germà petit del difunt príncep de Gal·les, Enric (Greenwich, 1491); que es convertiria en Enric VIII (1509). Per tant, el divorci d’Enric VIII i Caterina (1533) representava el trencament de l’aliança política hispanoanglesa, forjada amb el propòsit d’aïllar França. La qüestió religiosa entraria en joc a partir del moment en què el pontífex Pau III (Alessandro Farnese —pressionat per la cancelleria hispànica— va desautoritzar el divorci.

John Fisher, juntament amb Thomas More, va ser acusat de traïció al rei (que equivalia a dir, de traïció a l’estat) i va ser empresonat a la Torre de Londres; jutjat i condemnat a morir decapitat. La desaparició de Fisher representaria un duríssim cop per a la reina Caterina, que no tan sols va perdre el seu confessor, sinó també el seu principal aliat polític, i un dels principals valedors de l’aliança hispanoanglesa. La historiografia anglesa ha vist aquest nucli opositor, no tant com uns agents al servei de la monarquia catòlica dels Habsburg —com podria semblar, a primer cop d’ull—; sinó com uns conspiradors contra el règim dels Tudor (que havien arribat al tron amb el suport de les classes mercantils locals); i partidaris de l’extinta nissaga York, que havien representat el poder dels barons feudals.