Tal dia com avui de l’any 2000, fa 21 anys, moria a València l’industrial, filòleg i escriptor Enric Valor i Vives, que, pel seu compromís personal amb la recuperació i normalització de la llengua valenciana i per l’extraordinària vàlua del seu treball, ha estat considerat el patriarca contemporani de les lletres valencianes. Enric Valor havia nascut a Castalla (comarca de l’Alcoià) l’any 1911, en una família de petits propietaris agraris, i va dedicar bona part de la seva vida a la recol·lecció i documentació del corpus lexicogràfic valencià i a l'estandardització i normativització de la llengua valenciana.

Animat pels seus pares, va cursar el peritatge mercantil i es va graduar a l’Escola de Comerç d’Alacant. Durant els primers anys de la seva vida professional va compaginar les activitats empresarial i acadèmica: va crear dues fàbriques de calçat (al País Valencià i a Mallorca) i va formar part de la direcció de la Unió Nacional de Fabricants de Sabates; i al mateix temps va col·laborar amb la publicació satírica El Tio Cuc, que s’editava a Alacant. Valor hi va introduir la gramàtica fabriana i El Tio Cuc seria el primer mitjà de premsa valencià que publicaria seguint les normes ortogràfiques de Pompeu Fabra.

Però, poc després de la proclamació de la II República espanyola (1931), va abandonar progressivament la seva activitat empresarial i s’acabaria abocant, en cos i ànima, a l’activitat política i acadèmica. Es va instal·lar primer a Alacant i després a València cap-i-casal, i es va convertir en una de les figures més destacades en la reivindicació de l’Estatut d’Autonomia (que l’esclat del conflicte civil impediria culminar) i dels moviments polítics i culturals valencianistes (va ser un gran difusor del valencianisme polític a través de les publicacions La República de les lletres, El Camí o El País Valencià).

Durant el llarg túnel de la dictadura franquista (1939-1975) va patir la repressió política del règim i va ser empresonat (1966-1968). Enric Valor mai va acceptar la denominació “Antiguo Reino de Valencia”, que pretenien imposar les classes més reaccionàries i espanyolistes de València, i sempre va defensar la denominació popular i històrica “País Valencià”. Durant l’etapa dictatorial, i des de la clandestinitat, va mantenir una frenètica activitat de divulgació del valencianisme polític i cultural. Posteriorment va ser Premi de les Lletres Valencianes (1985) i Premi d’Honor de les Lletres Catalanes (1987).