Tal dia com avui de l’any 1932, fa 86 anys, en diverses poblacions d’economia vitivinícola de les comarques de l’Alt Penedès i del Garraf, es produïen greus enfrontaments entre propietaris agraris i pagesos arrendataris en forma de disturbis i agressions. Aquells aldarulls s’emmarcaven en el conflicte històric anomenat dels Rabassaires, que amb etapes de més o de menys intensitat, es remuntava a la centúria del 1700. En aquell cas concret, però, seria la culminació d’un període de tensió creixent que tenia el seu origen en els mesos previs a la proclamació de la República (14 d’abril de 1931). Els propietaris agraris es concentraven a l’Institut Agrícola Sant Isidre, molt proper a la Lliga Regionalista de Ventosa i de Cambó. I els pagesos arrendataris articulaven les seves reivindicacions a través del sindicat Unió de Rabassaires, en l’òrbita política de l’Esquerra Republicana de Macià i de Companys.
Tot i les crides a la calma del governador civil de Barcelona ―el prestigiós advocat Joan Moles i Ormella― i a l’espera de la redacció d’una llei que hauria de ser tramitada al Parlament de Catalunya (Llei de Conreus de 1934), segons la premsa de l’època, els pagesos arrendataris haurien impedit amb l’ús de la força ―i en alguns casos de la violència― l’accés dels propietaris a les finques per comprovar l’estat dels ceps. Aquest detall tenia molta importància, perquè segons una sentència de 1756, el contracte de lloguer vencia quan els ceps havien mort o tenien més de cinquanta anys d’antiguitat. Els pagesos arrendataris, per evitar ser desnonats de la terra, reivindicaven que el rebrot del cep certificava que l’arbre encara era viu; però una revisió de la llei que datava de 1889 ―i que pretenia equilibrar les forces― havia deixat buits legals que permetien els propietaris continuar aplicant les mesures legals de 1756.