Tal dia com avui de l’any 2004, fa 18 anys, a San Diego (Califòrnia, Estats Units), moria l’actriu de cinema i teatre Emília Guiu i Estivilla, que havia estat la figura més destacada del món de la interpretació a Mèxic durant les dècades dels quaranta, cinquanta i seixanta del segle XX. Durant aquesta etapa, anomenada “l’edat d’or” del cinema mexicà, Guiu va rodar cinquanta-sis pel·lícules, que, en la majoria dels casos, van obtenir una crítica excel·lent i van tenir un gran èxit de públic. El seu paper més reconegut seria com a protagonista d'Angelitos negros (1948), dirigida per Joselito Rodríguez. En aquest film va interpretar el paper d'Ana Luisa de la Riva Salazar, que la va consagrar com la gran diva del cinema mexicà de l’època.

Emilia Guiu havia nascut a Manresa l’any 1922. Va tenir una infantesa i una primera joventut plàcides, fins que a finals de 1938, durant l’ocupació franquista de Catalunya, es va exiliar amb la seva família a França. Després de passar pel camp de concentració d’exiliats republicans d’Argelers (Rosselló), el seu pare va aconseguir reunificar la família a Marsella i passar a Mèxic. Seria en aquest país centreamericà que aconseguiria la seva primera oportunitat. Un director de cinema local contractava exiliats republicans espanyols com a extres, per ajudar-los a subsistir, i després d’algunes discretes aparicions, seria contractada per interpretar el paper protagonista del musical Club verde (1945), un dels grans èxits del cinema mexicà del moment.

Des de l’inici de la seva carrera professional, va ser encaixada en papers de femme fatale, que traspassarien el món del cel·luloide i li atribuirien una imatge que no es corresponia amb la seva autèntica personalitat; i que, en bona part, seria la causa que explicaria la seva convulsa vida sentimental. No obstant això, va ser molt apreciada tant pels seus companys de professió com pel conjunt del públic mexicà, que li ho va reconèixer en diverses ocasions. Quan ja era una actriu consagrada va visitar Catalunya, però mai es va plantejar el retorn. Tot i això, sempre van mantenir la seva consciència d’origen (s’identificava com a catalana-mexicana) i sempre va conservar l’ús de la llengua catalana.