Tal dia com avui de l’any 1813, fa 208 anys, a Cadis, moria Antoni de Capmany de Montpalau i de Surís (Barcelona, 1742), que l’any anterior (1812) havia estat un dels ponents (l’únic d’origen català) que havien redactat la Constitució de Cadis, el segon text constitucional de la història espanyola (el primer havia estat la Carta de Baiona, de 1808), i coneguda popularment com “la Pepa” perquè havia estat promulgada el dia de Sant Josep. Aquell text havia estat redactat i promulgat per un grup de fugitius que s’havien rebel·lat contra el legítim règim del rei Josep I Bonaparte (el maig de 1808, els reis Carles IV i Ferran VII li havien venut la corona espanyola a Napoleó que, tot seguit, l’havia cedida al seu germà Josep).

Durant el debat simultani a la redacció d’aquell text, va ser un dels diputats més prolífics (va pujar al faristol un mínim de dues-centes vegades), però, també, va ser el que més burles va patir pel seu fortíssim accent català i per les seves catalanades. La seva llengua materna era el català, però no el va utilitzar mai en actes solemnes ni va moure un dit per a posar fi a la persecució que patia des de l’ocupació borbònica de 1714. Campmany, Aner i Dou, els tres diputats catalans més actius en aquella pretesa cambra, i entusiastes defensors de la “unitat espanyola” (el Principat havia estat separat del regne espanyol i incorporat a l’Imperi francès, que havia restaurat la cooficialitat del català), van ser, sempre, la riota dels seus companys dels països castellans.

També va ser un dels elements més paradigmàtics de la pintoresca Il·lustració espanyola, dominada pel règim borbònic i per la Inquisició. Uns anys abans (1766-1768) havia estat el principal col·laborador de Pablo de Olàvide en el projecte de colonització de Sierra Morena i Écija (Andalusia) amb pagesos bavaresos, flamencs, alsacians i piemontesos. Les dificultats d’adaptació climàtiques i el clima d’hostilitat que van patir aquells colons centreeuropeus van estar a punt de fer descarrilar el projecte; i, llavors, va impulsar la participació en aquella empresa de pagesos catalans i valencians, i va impedir la de pagesos castellans i andalusos. Seria en aquell context que proclamaria la controvertida cita “los catalanes son laboriosos y los castellanos son ociosos”.