Tal dia com avui de l’any 1898, fa 120 anys, arribava a Barcelona un grup de trenta soldats de lleva que havien sobreviscut al conflicte de Cuba (1895-1898) i que es convertien en els primers a retornar a casa. En aquella llista també hi figuraven els soldats voluntaris Pere Fortuny (de Barcelona) i Josep Rodríguez (de Reus) que elevaven a trenta-dos el número total d’aquella primera remesa. Segons la premsa de l’època, la majoria procedien del camp de presoners que l’exèrcit nord-americà havia habilitat a Santiago de Cuba després de la derrota naval espanyola del 3 de juliol de 1898. Després d’aquella batalla, els nord-americans van arribar a concentrar quasi dos mil presoners de guerra de l’exèrcit espanyol.

La llista dels trenta soldats de lleva que el Ministeri de Guerra va facilitar a la premsa (i que es publicaria l’endemà) estava formada per divuit homes procedents de les comarques de Barcelona (Carmel Salesas, Pere Cortadella, Francesc Badia, Domènec Olmo, Joaquim Ramacha, Josep Arrabal, Modest Cases, Joan Galops, Isidre Pons, Antoni Rodriguez, Joan Balart, Mateu Castañé, Enric Olmos, Joan Fusté, Josep Malet, Miquel Casaponce, Sebastià Bru i Manel Ibañez); sis de les comarques de Girona (Lluís Planas, Josep Cases, Joan Maimí, Pere Vilella, Pere Pairés i Emili Giné), dos de les comarques de Tarragona (Ferran Feliu i Amadeu Canals), tres de l’illa de Mallorca (Bartomeu Escamella, Miquel Tomàs i Bartomeu Esteva) i un de l’illa d’Eivissa (Josep Escandell).

Ni el govern i l’exèrcit espanyols, ni la premsa de l’època, van destacar l’arribada d’aquest grup. Li van donar una cobertura política i mediàtica extremadament discreta; i si va merèixer algun comentari, tant del govern com de la premsa, seria per a destacar la sort d’aquells primers repatriats. La mateixa premsa, durant aquells dies, publicava discretament que el govern espanyol ―presidit pel liberal Práxedes Mateo Sagasta― estava reclamant amb comptagotes la devolució dels presoners. I en canvi, destacava que, a Filipines, els nord-americans (ometent, com se sabria posteriorment, que estaven cansats d’esperar) havien lliurat els presoners espanyols a les milícies independentistes, que la mateixa premsa anomenava “bárbaras hordas tagalas”.