Tal dia com avui de l’any 1640, fa 381 anys, a Ceret (Vallespir-Catalunya nord) els representants polítics dels governs de Catalunya i de França signaven una aliança que seria anomenada Pacte o Tractat de Ceret. Aquella aliança va ser signada pels representants plenipotenciaris Ramon de Guimerà i Francesc de Vilaplana, en nom del govern de Catalunya; i Bernard du Plessis-Besançon, en nom del govern de França. Aquell pacte va ser anomenat, també, “dels nebots” perquè Vilaplana era nebot de Pau Claris, president de la Generalitat; i Du Plessis era nebot del cardenal Richelieu, ministre plenipotenciari de França.

La negociació i acord d’aquell pacte es van produir en un escenari de tensió extrema entre les institucions catalanes i la cancelleria de Felip IV de les Espanyes. Els hispànics, immersos en una guerra continental —especialment contra França— des del 1635, havien ordenat l’allotjament forçós de més de 40.000 Terços de Castella a les cases particulars de les classes humils catalanes. Durant la seva estada a Catalunya, la soldadesca hispànica es va comportar com ho hauria fet un exèrcit ocupant en territori enemic: van perpetrar robatoris, saquejos, incendis, detencions arbitràries, pallisses, tortures, violacions, amputacions, i assassinats.

La classe dirigent catalana va denunciar els abusos de les tropes i el caràcter inconstitucional dels allotjaments, però la Cort de Madrid va contestar amb una onada de repressió que, entre altres mesures, comportà l’empresonament del diputat Francesc Tamarit. La crisi entre Catalunya i la monarquia hispànica assoliria el seu punt culminant la Diada del Corpus de Sang (7 de juny de 1640), que es va saldar amb l’incendi de les cases de diversos alts funcionaris hispànics a Barcelona i l’assassinat del virrei hispànic Dalmau de Queralt, comte de Santa Coloma (que, aprofitant els aldarulls, va ser probablement un crim de falsa bandera).

El Tractat de Ceret no tenia, inicialment, un propòsit de separació; sinó que volia deixar la sobirania de Felip IV en vagància. Però la violenta reacció hispànica (la invasió armada a sang i foc de l’exèrcit de Los Vélez, iniciada el novembre de 1640), convertiria el Tractat de Ceret en la primera pedra d’una revolució política que culminaria el 17 de gener de 1641, quan Pau Claris va proclamar la I República catalana. Posteriorment, el 31 de desembre de 1641, Lluís XIII juraria el càrrec de comte de Barcelona, amb unes condicions, especialment pel que fa a la salvaguarda del règim pactista català, que suposaven una evolució respecte a les de l’etapa hispànica.