Tal dia com avui de l’any 1455, fa 563 anys, el conclave cardenalici reunit a Roma elegia Alfons de Borja i de Llançol pontífex de l’Església catòlica, que regnaria amb el nom de Calixt III, i que es convertia, d’aquesta forma, en el primer papa catalanoparlant de la història. Alfons de Borja, nascut a la Torreta de Canals (País Valencià) l’any 1378, arribava al setial de sant Pere als setanta-set anys, una edat molt avançada en aquella època. El seu nomenament, malgrat l’edat, s’explica per la necessitat del conclave de trobar una solució de compromís temporal amb el propòsit d’acabar amb les lluites intestines que lliuraven els diferents partits de la cúria eclesiàstica —que mantenien l’Església en una situació de cisma larvat i de descrèdit creixent— i, també, de projectar una imatge de fortalesa política.
El nomenament d’Alfons de Borja seria, també, una manifestació del creixent poder de la Corona d’Aragó en els afers polítics de la península italiana. Alfons de Borja, doctor en Dret Civil i en Dret Canònic, havia iniciat la seva carrera a la Universitat de Lleida. Però ben aviat assoliria els cenacles del poder, compaginant l’exercici de la docència amb un càrrec a la cort pontifical d’Avinyó, llavors regida per Benet XIII, conegut com el papa Luna. Després, amb la liquidació de la seu pontifical d’Avinyó, coincident amb l’accés dels Trastàmara castellans al tron de la Corona d’Aragó, seria nomenat promotor de negocis de la Cancelleria de Barcelona (1417), vicecanceller (1419), membre del Consell reial (1420), canceller de la Universitat de Lleida (1424) i bisbe de València (1430).
Durant els vint-i-cinc anys que separen el nomenament a la mitra valenciana de la coronació a la Santa Seu, es va convertir en la mà dreta del rei Alfons IV, conegut com al Magnànim, que va desplaçar Barcelona de la seva funció històrica i va dividir la capitalitat de la Corona d’Aragó entre Nàpols i València. A Nàpols va portar a terme la reforma administrativa, va presidir el Consell reial i se li va demanar que preparés Ferran (fill il·legítim d’Alfons) com a futur rei de Nàpols. Malgrat el seu indiscutible prestigi intel·lectual i la seva àmplia experiència política, la seva coronació pontifical es va produir sota el soroll amenaçador de les armes turques, amortit per la garantia de protecció que oferia la Corona d’Aragó, l’estat militarment més potent de la Mediterrània.