Tal dia com avui de l’any 1928, fa 90 anys, en ple règim dictatorial de Primo de Rivera (1923-1930), moria a l’exili de Menton (Provença-França) l’escriptor, periodista i polític Vicent Blasco Ibáñez, considerat la figura més controvertida del valencianisme contemporani. Blasco Ibáñez havia nascut a València l’any 1867 en una família d’origen aragonès. Va estudiar la carrera de Dret a la Universitat de València i, malgrat que es va llicenciar, no exerciria mai la professió jurídica. En canvi, seria fundador i editor del diari en castellà El Pueblo (1894) d’ideologia republicana, federalista, anticlerical i anticatalanista que, fins que el franquisme —en acabar la Guerra Civil espanyola— va forçar el seu tancament (1939) seria una de les capçaleres més llegides del País Valencià.
Seria, també, el novel·lista valencià més prolífic de l’últim quart del segle XIX i primer quart del segle XX. Tenia un talent especial per a la producció literària i, en el decurs de la seva vida, va publicar més de quaranta novel·les, enquadrades en els moviments literaris realista i naturalista, que dibuixaven amb una gran riquesa de llenguatge i de detalls els ambients rurals i populars de l’horta valenciana. Blasco Ibáñez, que parlava perfectament el valencià, va escriure, però, una part ínfima de la seva obra en la llengua del país. Les seves obres més conegudes les escriuria en castellà: Arroz y tartana (1894), Cañas y Barro (1898), La Barraca (1902) i Los cuatro jinetes del Apocalipsis (1916), que traduïda a l’anglès seria un best-seller als Estats Units.
Funeral de Blasco Ibáñez / Font: Biblioteca Virtual Miguel de Cervantes
Però allà on la figura de Blasco Ibáñez adquiriria la categoria de fenomen social seria en la seva activitat política. El 1908 creava el Partit de la Unió Republicana Autonomista (PURA) que darrere un anticlericalisme radical, un reformisme laboral moderat i un republicanisme violent, s’ocultava una acarnissada oposició a la recuperació i normalització de la llengua i de la cultura valencianes i als vincles històrics, culturals i polítics entre el País Valencià i el Principat de Catalunya. El pretès valencianisme de Blasco Ibáñez —el blasquisme— se sostenia sobre el conflicte entre el lliurecanvisme que reivindicaven les classes agràries valencianes i el proteccionisme que defensaven els industrials catalans propers a la Lliga Regionalista de Francesc Cambó.