Tal dia com avui de l'any 1339, fa 678 anys, es lliurava al mar d'Alborán (a l'extrem més occidental de la Mediterrània) la Batalla de Ceuta, que va enfrontar els estols navals català i marroquí i que hauria de tenir una influència decisiva en la guerra que Castella i Portugal mantenien amb els regnes nassarites de Granada i marínida del Marroc, i en l'obertura de l'espai marítim de Gibraltar. La Corona d'Aragó i la república de Gènova, potències navals, inicialment no estaven immerses en aquell conflicte; però la possibilitat de participar en el control de l'Estret les va animar a implicar-se. Els catalans es van alinear amb els contendents cristians i els genovesos amb els musulmans.
La postura catalana obeïa a l'amenaça efectiva que representava l'aliança entre nassarites granadins i marínides marroquins, que s'havia dimensionat amb l'aparició d'un tercer i poderós aliat: els hàfsides algerians. Contràriament, tot allò que representés una amenaça per a catalans o portuguesos —potències navals— per als genovesos era una oportunitat. En aquell context el comte-rei Pere III de Barcelona i IV d'Aragó va enviar un estol comandat per l'almirall gironí Jofré Gilabert de Cruïlles, que estava format per onze naus (deu galeres i una galiota) que havien salpat de Barcelona i de València l'1 de juny.
En la Batalla de Ceuta, el gruix de l'expedició catalana format per vuit galeres va derrotar un estol format per tretze galeres marroquines i una genovesa. Les conseqüències immediates d'aquella batalla serien la derrota, a mans de castellans i portuguesos, de les tropes musulmanes establertes a la península —que havien quedat aïllades de les nord-africanes—. Però la conseqüència més rellevant seria que les marines mercants catalana, valenciana i mallorquina guanyaven la via per passar a l'Atlàntic. Tres anys i escaig més tard (1343), el navegant mallorquí Jaume Ferrer es convertiria en el segon europeu, després del genovès Malocello, a posar els peus a les Canàries.