Tal dia com avui de l’any 1857, fa 165 anys, es feia públic el cens desenal de població de l’estat espanyol, el primer que es feia amb criteris científics moderns. Aquell cens de 1857 confirmaria que l’àrea de Barcelona (la ciutat i viles del pla de Barcelona), amb més de 250.000 habitants, s’havia convertit en la segona àrea de concentració demogràfica de la península Ibèrica. Aquest fet no es produïa des de finals del segle XIV i principis del segle XV, quan Barcelona —que havia ostentat el lideratge demogràfic peninsular des de la centúria del 1100— entraria en crisi a causa dels efectes de la pesta negra, els pogroms i les guerres civils catalanes, i cediria la primacia a València, Sevilla i Lisboa, que se la disputarien durant els segles XV, XVI i XVII.

Des de principis del segle XVIII, coincidint amb l’entronització de la dinastia borbònica i el redimensionament de la capitalitat de Madrid, la “villa y corte” s’havia convertit en el principal nucli demogràfic espanyol i el segon de la península Ibèrica. A principis del segle XIX, Lisboa censava 203.000 habitants; Madrid 165.000; Barcelona, 120.000; Sevilla, 95.000 i València, 85.000. Però la Revolució Industrial va canviar radicalment el paisatge demogràfic peninsular. I l’any 1857, un quart de segle després de la introducció de la primera màquina de vapor en una fàbrica catalana (Bonaplata el 1835), la ciutat i el pla de Barcelona havien conegut una forta immigració procedent de l'àmbit rural català.

Segons el cens de 1857, la ciutat de Barcelona —que encara continuava reclosa a l’interior de les muralles per imposició del règim borbònic— censava 183.787 habitants. Gràcia, amb 17.147 residents, ja era la sisena ciutat de Catalunya. Molt a prop se situaven Badalona, amb 10.485; Sant Andreu, amb 10.297; Sant Martí de Provençals, amb 7.096; i Sants, amb 6.739. I, en darrer terme, Sarrià, amb 3.850 habitants; l’Hospitalet de Llobregat, amb 3.072; Horta, amb 2.626; Sant Gervasi, amb 2.121; les Corts, amb 804; i Sant Adrià de Besòs, amb 332. En conjunt, al pla de Barcelona hi vivien més de 250.000 habitants, una xifra molt propera als 281.170 de Madrid. Setanta anys més tard (1930), Barcelona assolia el milió d’habitants i ja superava la capital espanyola.