Tal dia com avui de l’any 1939, fa 80 anys, en el context de les setmanes immediatament posteriors a l’ocupació franquista de Barcelona, les autoritats del règim franquista a Catalunya constituïen la Junta de Protección de Menores que, des del primer moment, seria convertida en un dels principals instruments de repressió i adoctrinament ideològics del franquisme. Segons la nota de premsa publicada per La Vanguardia l’endemà (edició de l’1 de juny de 1939), aquella Junta estava presidida pel “general jefe de los Servicios de Ocupación, señor Alvarez Arenas” i figuraven com a membres destacats una sèrie de personatges que havien estat designats per les administracions de justícia, de sanitat, d’ensenyament i de treball del règim franquista a Catalunya.

Segons un estudi de la Universitat de Saragossa, aquella Junta ―i les que crearien tot seguit― tenia la missió de “amparar menores moralmente abandonados, recogiéndolos de la vía pública y proporcionándoles educación protectora y enseñanza profesional; cuidar, educar e instruir 'los llamados anormales'; vigilar el cumplimiento de la ley sobre trabajos peligrosos, la mendicidad de menores, hijos de padres y madres desconocidos; ostentar la representación legal de los menores que no la tengan; la corrección de los menores de 16 años infractores de las leyes penales, prostituidos, 'licenciosos, vagos y vagabundos' (...); estudiar las reformas necesarias en favor de los menores y divulgar los estudios relativos a la protección de menores”.

Però la realitat seria ben diferent. Aquells centres d’internament van ser concebuts com a centres de re-educament. Els fills de famílies republicanes desestructurades per la guerra i per la repressió franquista van ser internats i sotmesos a un intens adoctrinament: “La religión estaba presente en todos los actos de la comunidad. Teóricamente, los castigos y premios eran utilizados con cautela para mejorar el rendimiento o la actitud de algún interno, o esto es lo que quiere demostrar la dirección de estas instituciones en sus memorias. Pero lo que explican las personas que estuvieron internadas es muy diferente, hablan de la crueldad y gratuidad de los castigos. Los premios, generalmente, sólo buscaban la competitividad y las envidias entre los internos”.