Tal dia com avui de l’any 1808, fa 215 anys, al congost del Bruc (terme municipal de Collbató); es produïa un enfrontament entre l’exèrcit francès aquarterat a Barcelona en virtut dels tractats hispanofrancesos i un conglomerat format per militars espanyols i diversos grups armats locals (sometents de Tàrrega, Manresa, i Santpedor); que s’havien rebel·lat contra el règim bonapartista del rei Josep I. Poques setmanes abans (6-8 de maig de 1808), els reis Carles IV i Ferran VII havien venut la corona espanyola a Napoleó; que l’havia cedida al seu germà, però Josep I, el nou i legítim rei, encara no havia pres possessió del tron de Madrid.

Segons les fonts documentals, es van produir una sèrie de rebel·lions populars (Lleida, Manresa, Vic) contra el nou règim, atiades pel discurs apocalíptic de les jerarquies eclesiàstiques. Napoleó va ordenar a Ezpeleta, capità general de Catalunya nomenat per París, que sufoqués aquelles revoltes per la força. Però una part important de l’exèrcit espanyol es va amotinar contra els seus comandaments i es va unir a les partides armades civils que s’havien rebel·lat. El general Duhesme, l’oficial francès de més rang a Catalunya, va ordenar al capità Schwarz reprimir els revoltats, però quan es dirigia cap a Manresa, va ser sorprès i derrotat al congost del Bruc.

El resultat d’aquell combat no havia de tenir cap transcendència. Era una simple escaramussa que s’havia saldat amb unes dotzenes de baixes per a cada bàndol. Però les classes populars rurals catalanes, adoctrinades en el discurs antibonapartista de les jerarquies eclesiàstiques, ho van celebrar com una gran victòria, i ho van divulgar com el primer revés de Napoleó i Josep I a la península Ibèrica. En aquell relat, es va crear i alimentar la figura mítica d’un nen timbaler de Santpedor, que amb el ressò del repic del timbal amb les muntanyes de Montserrat hauria provocat el terror i la fugida dels francesos.

La investigació historiogràfica contemporània ha demostrat que la figura del Timbaler del Bruc, que seria inicialment divulgada per Diario de Manresa (29 de novembre de 1808); no va existir mai. Isidre Lluçà i Casanovas, la persona que encarna aquell mite, no era un nen en el moment de l’escaramussa. Havia nascut a Santpedor l’11 de març de 1791 i quan es va produir el combat ja tenia disset anys, que en aquell context històric era l’edat d’un fadrí (un jove en edat de casar i de formar família). En canvi, tot apunta que Lluçà va participar en aquell combat com a home armat.  Pocs mesos després moriria a causa d’una afecció pulmonar (6 d’abril de 1809).