Tal dia com avui de l’any 1895, fa 127 anys, es produïa ―de forma simultània i coordinada― una rebel·lió en trenta-cinc pobles de la llavors colònia espanyola de Cuba, que seria coneguda com el Grito de Baire (en relació a una de les viles que va secundar aquell moviment) i que seria l’espurna que faria esclatar la tercera i definitiva Guerra de Cuba (1895-1898). Aquella operació revolucionaria seria liderada per José Martí, prohom del moviment independentista cubà i considerat pare de la pàtria cubana. Martí era d’origen valencià, havia residit durant la seva infantesa a l’antiga vila valenciana de Campanar i es podia expressar perfectament en català.
Martí no va ser l’únic prohom de la independència catalanoparlant. La investigació historiogràfica revela la participació d’un mínim de cinc prohoms catalanoparlants en aquell procés revolucionari: Montcada, a Santiago de Cuba; Bartomeu Masó, a Manzanillo; Vega Alemany, a Mayarí; Miró Argenter, a Holguín, o Masó Parra, a Las Veguitas, van ser els oficials comandants de l’exèrcit mambí (independentista) que va impulsar aquell moviment revolucionari. També Joan Ramon Pons (la mà dreta de Martí i creador de l’aparell de comunicació independentista) o Josep Oller (cronista d’aquella guerra) serien elements destacats de la veu catalana d’aquella revolució.
Aquell moviment es va estendre ràpidament per tot el territori i en poques setmanes els revolucionaris ja controlaven bona part de l’illa. Però els comandaments colonials espanyols (especialment el general Weyler) van reaccionar posant en pràctica l’estratègia de terra cremada; que va aconseguir limitar l’aprovisionament dels mambís i contenir l’avanç independentista, però que, en contrapartida, va sumir l’illa en la misèria més absoluta. Fins passats tres anys (abril de 1898) no es produiria l’entrada en guerra de l’exèrcit nord-americà. I tres mesos després (juliol de 1898), el govern espanyol del liberal Sagasta signava la rendició.