Tal dia com avui de l’any 1899, fa 124 anys, a Barcelona, moria l’escriptor i historiador Joaquim Rubió i Ors, conegut, també, amb el nom literari de lo Gaiter del Llobregat. Rubió havia nascut a Barcelona el 1818, fill dels impressors i llibreters Josep Rubió i Agnès Ors. Va estudiar Filosofia al Seminari Diocesà; i Física i Francès a l’escola de la Junta de Comerç de Catalunya. Va ser un escriptor precoç i prolífic que va conrear tots els gèneres i que va recuperar la producció literària en català i la divulgació de la història de Catalunya (pràcticament desaparegudes des de l’ocupació borbònica de 1714). Els biògrafs de Rubió destaquen que la seva intenció era “despertar els catalans de la seva vergonyosa i criminal indiferència”.

Rubió esdevindria un dels prohoms de la cultura catalana i una de les figures cabdals de la Renaixença. Segons els investigadors historiogràfics d’aquest moviment, la Renaixença s’inicia amb la publicació de l'“Oda a la Pàtria” de Bonaventura Carles Aribau (1833); però no hauria tingut continuació sense la publicació del Manifest de Joaquim Rubió (1841). Aribau i Rubió van desvetllar la consciència col·lectiva dels catalans i van promoure l’organització de certàmens culturals i literaris que culminarien amb la restauració dels Jocs Florals (1859). Els Jocs Florals havien estat creats el 1393 pel rei Joan I, però s’havien interromput a finals del segle XV, coincidint amb la unió dinàstica de Ferran i Isabel i el desplaçament de la cort a Castella.

Els Jocs que va impulsar Rubió van reunir tots els estils de producció cultural i totes les ideologies polítiques. Resultaria especialment curiós el debat que es va generar per decidir quina havia de ser la variant dialectal del català que s’havia d’imposar com a llengua culta. L’escriptor i bibliògraf Marià Aguiló (Palma, 1826 – Barcelona, 1897) va defensar la inclusió de totes les variants del català. L’arxiver i historiador Pròsper de Bofarull (Reus, 1777 – Barcelona, 1859) va proposar la recuperació i la difusió de la llengua medieval catalana. I finalment, un grup d’escriptors entre els quals hi havia Rubió van defensar que la variant dialectal local de Barcelona s’havia de convertir en la forma culta del català.