Tal dia com avui de l’any 1622, fa 400 anys, el Dietari de la Generalitat consignava que vuit representants de la institució s’havien entrevistat amb Joan Sentís i Sunyer, bisbe de Barcelona i virrei hispànic a Catalunya; per a exigir l’aturada immediata de la recaptació del “quint” i del “dret” del coronatge; un impost destinat a les arques reials que la Generalitat i la monarquia hispànica pactaven, en Corts, cada cop que es produïa un relleu al tron. Segons la consignació del Dietari, alguns oficials reials havien exigit aquest impost a alguns consells municipals —sota amenaça de confiscació de béns— de forma totalment il·legal (el rei Felip IV, que havia estat coronat l’any anterior, encara no havia convocat Corts a Catalunya).

En aquell moment feia poc menys d’un any que Gaspar de Guzmán, comte-duc d’Olivares, havia estat nomenat ministre plenipotenciari de la monarquia hispànica. Olivares, que pretenia destruir el pacte fiscal entre Catalunya i el poder central, seria el causant d’una monstruosa crisi a Catalunya que posaria fi a un segle llarg de creixement econòmic i demogràfic. Va intentar imposar la “Unión de Armas” una pretesa harmonització fiscal, calculada per capitació, que estimava per a Catalunya el doble de la seva població real. I el fracàs d’aquell projecte el portaria a declarar la guerra a França (1635-1659) i a situar el front principal del conflicte al Rosselló, amb el propòsit d’arruïnar el Principat i provocar la caiguda de la seva classe dirigent.

Aquella “saca” provocada pels oficials reials era un tempteig de la situació que anticipava els esdeveniments posteriors. Felip IV, aconsellat per Olivares, no convocaria Corts fins al 1626. I aquelles Corts acabarien amb Felip IV abandonant Catalunya visiblement contrariat i de forma precipitada, sense haver assolit cap mena d’acord fiscal amb els representants polítics catalans. No obstant això, i malgrat el resultat de la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59) —totalment desfavorable als interessos dels catalans— el pacte fiscal va ser vigent fins després de l’ocupació borbònica del país (1714). Amb el Decret de Nova Planta borbònic (1716-1717) es va imposar el règim extractiu del “Real Catastro”, origen de l’espoli fiscal espanyol a Catalunya.