Tal dia com avui de l’any 2015, fa 8 anys, se celebraven les 11es eleccions al Parlament de Catalunya des de la restauració de la Generalitat de 1980. En aquelles eleccions, les principals formacions polítiques que advocaven per la independència de Catalunya (CDC i ERC), es van presentar en una plataforma conjunta anomenada Junts pel Sí (Junts x Sí), que va guanyar àmpliament els comicis. Va obtenir 1.628.714 vots (el 39,59%), que es va traduir en 62 diputats dels 135 de la cambra. El tercer partit independentista que va obtenir representació va ser la CUP, que va obtenir 337.794 vots (el 8,22%), que es van traduir en 10 diputats.

Amb aquests resultats, el conjunt de partits independentistes sumaven 1.966.508 vots, que representaven el 47,81% del vot i que es van traduir en 72 dels 135 diputats de la cambra (quatre escons per damunt de la línia que marcava la majoria). D’altra banda, els partits contraris a la independència (PSC, Cs, PP, UDC) van sumar 1.712.133 vots, que representaven el 41,62% del vot i que es van traduir en 50 dels 135 diputats. En un espai intermedi va quedar la coalició Catalunya Sí Que Es Pot, que en aquell moment no es va posicionar ni a favor ni en contra, i que va obtenir 367.613 vots (el 8,94%), que es traduirien en 11 diputats.

Era el primer cop en la història de Catalunya que l’independentisme guanyava uns comicis. Aquell resultat representava un salt polític i social de gran envergadura, perquè des del 1980 les eleccions havien estat dominades pels partits autonomistes (CDC, UDC, PSC), que advocaven per consolidar l’autogovern i aprofundir-hi. Tampoc durant l’etapa de la Generalitat republicana (1931-1939) l’independentisme havia estat l’opció majoritària. Tot i que el partit independentista Estat Català —fundat per Macià— havia estat l’impulsor de la fundació d’ERC, el partit hegemònic a l’època, una part molt important d’aquella formació estava integrada pels federalistes de Companys.

Per a trobar una situació equiparable, amb la lògica distància que imposa el temps i el context històric, ens cal viatjar fins al 6 de juliol de 1713, durant la darrera fase de la Guerra de Successió hispànica (1701-1714/15), que les cancelleries borbòniques de París i Madrid van anomenar Guerra dels Catalans. Feia una setmana que l’aliança internacional austriacista havia evacuat les seves darreres tropes al Principat, i es van reunir els Tres Comuns (l’equivalent al Parlament) per a decidir la posició de Catalunya. En aquella convulsa sessió, la posició de la resistència a ultrança (75 diputats) es va imposar a la de la capitulació negociada (45 diputats).