Tal dia com avui de l’any 1918, fa 107 anys, Carles d’Habsburg, arxiduc independent d’Àustria i rei d’Hongria, signava la rendició de l’Imperi austrohongarès davant del Regne d’Itàlia. Austrohongaresos i italians havien estat dos dels principals contendents de la I Guerra Mundial (1914-1918), i aquesta rendició avançava la fi definitiva del conflicte, que es produiria tan sols una setmana després (11 de novembre de 1918), quan els imperis alemany i otomà van fer el mateix davant França, Gran Bretanya i Rússia. En aquell conflicte s’havien enfrontat dos blocs: el dels Aliats —format per França, Gran Bretanya, Rússia, Itàlia, els Estats Units, Sèrbia i Romania— i el de les potències centrals —integrades pels imperis austrohongarès, alemany i otomà, i amb la col·laboració de Bulgària.

Les grans batalles entre austrohongaresos i italians es van produir als Alps Julians, una serralada que discorre per l'actual regió italiana del Friül i les eslovenes del Karst, Gorica i Alta Carniola. Abans i durant la guerra, aquests territoris formaven part de l’Imperi austrohongarès. Però, durant el conflicte, el Regne d’Itàlia els va ocupar perquè l’ambició del seu govern —presidit pel conservador Antonio Salandra— era incorporar tots els territoris que durant l’època romana (segles II aC a V dC) havien format part de la regió d’Itàlia i incorporar les nombroses comunitats locals de llengua i cultura veneciana que hi vivien des de la primera expansió de la Sereníssima República (segle X).

Durant tres anys (1915-1918), austrohongaresos i italians van combatre en aquest territori, en condicions molt difícils, sense avenços significatius i amb grans pèrdues humanes. L’exèrcit italià, comandat pel general Luigi Cadorna i amb el regiment d’elit Cacciatori delle Alpi ('Caçadors dels Alps') en punta d’atac, va patir milers de baixes que no justificaven l’escàs avanç territorial. Després de la derrota de Kobarid/Caporetto, Salandra va substituir un desprestigiat Cadorna pel general Armando Diaz, que només va poder consolidar el front. Finalment, una gran crisi econòmica i social que va afectar l’Imperi austrohongarès a les acaballes de la guerra i a centenars de quilòmetres del front, resoldria aquell entrellat: precipitaria la rendició i la fi de la nissaga imperial Habsburg, sobirans d’Àustria des del 1358.

A la Conferència de Pau de Versalles (1919), Àustria-Hongria cediria a Itàlia la meitat sud del comtat del Tirol (el Trentino i el Tirol del Sud) i la meitat occidental del ducat de Carniola (Friül i Trieste i la península d’Ístria). El Trentino i Trieste eren de cultura llatina (llengua veneciana), el Tirol del Sud era de cultura germànica (llengua tirolesa) i el Friül i la península d’Ístria eren de cultura eslava (llengua eslovena) amb importants comunitats de parlants de venecià, que eren majoritaris a la vall del riu Isonzo (Udine, Aquileia, Grado) i a la costa occidental d’Ístria (Pula, Rovigno, Parenzo, Capodistria). A partir del moment que el Regne d’Itàlia va assumir el control d’aquestes zones, es va imposar la italianització de les seves societats.