Tal dia com avui de l’any 1833, fa 190 anys, a Madrid, i inaugurada de poc la regència de Maria Cristina de Borbó (vídua de Ferran VII i mare d’Isabel II), el Consell de Ministres del govern d’Espanya, presidit per l’apartidista Francisco Cea Bermúdez, aprovava, a proposta del ministre liberal Javier de Burgos, una nova divisió administrativa del regne espanyol en quaranta-nou províncies. Aquella nova divisió implicava que Catalunya, que des de l’ocupació del 1714 havia estat reduïda a la categoria de simple província castellana, però que conservava la unitat territorial de l’època foral, passava a ser dividida en quatre províncies.
El govern de Madrid que va aprovar aquella llei i els successius executius liberals que van seguir, mai no van ocultar que el veritable propòsit d’aquella nova divisió era afeblir i dissoldre la identitat catalana. Catalunya va ser esquarterada en quatre províncies i, inicialment, la província de Barcelona va ser anomenada “Cataluña”, i les altres tres van ser denominades per la seva nova capital amb el nom espanyolitzat: “Gerona”, “Lérida” i “Tarragona”. Els criteris que es van emprar per a dibuixar aquell nou mapa, o per designar les noves capitals (territoris en un radi màxim d’un dia de camí respecte a la ciutat més poblada), no van ser mai aplicats en el cas de Catalunya.
El nou mapa provincial de Catalunya eliminava les vegueries històriques de la vall catalana de l’Ebre (que quedava incorporada a la nova “província” de Tarragona), del Penedès (que quedava dividida entre les noves “provincias” de Cataluña i Tarragona), del Pirineu central (que també era dividida entre les “provincias” de Lérida i Gerona), o el país d’Aran (que passava a formar part de la “provincia” de Lérida). Ni Vielha ni Puigcerdà eren a menys d’un dia de camí pedestre de Lleida o Girona, ni Vilafranca ni Cervera eren regions diferents del Vendrell o de Santa Coloma de Queralt, ni Tarragona era la ciutat més poblada de la seva “provincia”.