Tal dia com avui de l’any 1913, fa 110 anys, el Consell de Ministres del govern d’Espanya, presidit pel conservador Eduardo Dato, promulgava una llei que autoritzava les diputacions provincials de l’estat espanyol a crear organismes d’abast regional per a la gestió mancomunada de les seves competències. Els únics organismes territorials que van fer ús d’aquella llei van ser les quatre diputacions catalanes, que van crear la Mancomunitat de Catalunya. Aquest organisme entraria en vigor tres mesos i mig més tard (el 6 d’abril de 1914), estaria format per tots els diputats provincials electes i seria presidit per Enric Prat de la Riba (de la Lliga Regionalista).
La creació d’aquest nou organisme, que a Catalunya havia de ser el vehicle que havia de conduir a la restauració de l’autogovern arrabassat el 1714, era una vella aspiració del catalanisme polític que des de principis de segle ja era el corrent ideològic majoritari en la societat catalana. El 1901, havia estat creada la Lliga Regionalista que, a partir de 1907 havia esdevingut la força política hegemònica a Catalunya. En les eleccions generals de 1907, la plataforma Solidaritat Catalana, liderada per la Lliga i formada per tots els partits d’obediència catalana, havia aconseguit 40 dels 49 diputats en joc, i s’havia convertit en la tercera força política de l’estat espanyol.
La Mancomunitat va tenir una existència efímera però d’una extraordinària importància. Amb uns recursos econòmics molt limitats (Catalunya patia un espoli fiscal que remuntava a 1714, però que s’havia intensificat després de la pèrdua de les colònies de Cuba, Puerto Rico i Filipines, el 1898), va posar les bases de la modernització del país (carreteres, vies fèrries, aeroports, línies telefòniques, escoles primàries i escoles tècniques, biblioteques, centres de salut, etc.). La Mancomunitat va ser liquidada pel govern dictatorial de Primo de Rivera, després del cop d’estat de 1923, argumentant que la seva gestió modernitzadora "ayudaba a deshacer la obra nacional espanyola".