Tal dia com avui de l’any 1292, fa 731 anys, un estol de Galeres de Catalunya comandades per Berenguer de Montoliu, culminava l’operació de bloqueig marítim i asfíxia per mar de la plaça de Tarifa, en aquell moment en poder del regne amazic dels marínides (també anomenats benimerins). Durant els mesos anteriors (juliol-octubre, 1292) les Galeres de Catalunya, juntament amb un estol de naus genoveses; havien combatut amb èxit tots els intents marínides de socórrer la plaça de Tarifa que venien de l’altra riba de l’Estret de Gibraltar. Els castellanolleonesos, que havien encerclat la plaça per terra, només van haver d’esperar que els assetjats no rebessin provisions i esgotessin les reserves; i es veiessin forçats a la rendició.

Aquella operació militar formava part d’un projecte de més envergadura, impulsat per totes les potències marítimes cristianes de la Mediterrània, que consistia a expulsar els musulmans de la riba nord de l’Estret de Gibraltar i obrir el trànsit naval cap a l’Atlàntic. Durant els segles anteriors el comerç entre Barcelona, Gènova o Venècia amb Bordeus, Bruges o Londres s’havia de fer per via terrestre, perquè el quadrant marítim de l’Estret de Gibraltar era un vesper de pirates musulmans protegits pels poders territoris àrabs que dominaven les dues ribes del mar. Després de la rendició de Tarifa, els musulmans van continuar mantenint presència a la zona; que no desapareixeria definitivament fins a la presa de Gibraltar (1309) i la batalla de Ceuta (1339).

Després de la presa de Tarifa, ja es va produir una tímida presència de coques catalanes i mallorquines (vaixells mercants) als ports de Bruges i Londres. L’amenaça de la pirateria musulmana es reduiria progressivament i a partir de 1339, després de la victòria naval catalana a la Batalla de Ceuta (contra una armada conjunta dels nassarites granadins, els marínides marroquins i els hàfsides algerians); l’Estret quedaria totalment obert. Poc després (1343), els navegants Jaume Ferrer (mallorquí) i Lanzarotto Malocello (genovès) es convertirien en els primers europeus moderns que tocaven les illes Canàries. Ferrer continuaria el seu viatge fins a les costes de Riu d’Or, actual Sàhara Occidental, a la recerca de les fonts de producció d’espècies i de captura d’esclaus.