Tal dia com avui de l’any 1660, fa 362 anys, es signava el Tractat de Llívia que era la segona part del Tractat dels Pirineus (7 de novembre de 1659). En el primer tractat, la monarquia hispànica havia de lliurar el comtat del Rosselló a la monarquia francesa, a canvi de la pau d’un conflicte iniciat per la cancelleria de Madrid (1635-1659). La cessió del Rosselló es va perpetrar en condicions d’il·legalitat: la monarquia hispànica, representada pel rei Felip IV, no podia empenyorar ni alienar cap territori català sense l’autorització de les Corts catalanes. Aquesta prerrogativa era una de les clàusules de les Constitucions de Catalunya que Felip IV i tots els seus avantpassats havien jurat per a ser nomenats comtes de Barcelona.

En un principi, la cancelleria de París no tenia cap interès pels territoris catalans situats al nord dels Pirineus. La prioritat de Lluís XIV i Mazzarino eren els Països Baixos hispànics (l’actual Bèlgica); però la insistència de Madrid, i el fet d’obtenir algunes places importants a Flandes en la primera ronda negociadora, els va fer canviar d’opinió: van valorar positivament la possibilitat d’obtenir una balconada territorial sobre la península Ibèrica. Passat un temps van activar la segona part del pla: la reobertura del Tractat. En aquesta nova negociació els francesos van reclamar la plana de l’Alta Cerdanya (entre Montlluís i la Guingueta d’Ix) reivindicant els pretesos vells límits romans que separaven les regions de la Gàlia i la Hispània.

Els negociadors hispànics no van investigar el traçat d’aquells límits. Amb el lliurament de l’Alta Cerdanya, els hispànics cedien una part de la península Ibèrica (la capçalera del riu Segre i, per tant, territori de la conca hidrogràfica de l’Ebre). En una demostració palmària d’indigència intel·lectual o de mala fe política, mai van saber que, a l’època romana, el territori al voltant de Llívia (que seria l’única plaça de l’Alta Cerdanya que restaria al Principat), era un districte de la Tarraconense. Els negociadors hispànics sempre van mantenir el govern de Catalunya al marge; i ningú de l’equip hispànic tenia el més mínim coneixement de la realitat física (no cal dir política, històrica i cultural) del territori que tenien sobre la taula de negociació.