Tal dia com avui, fa 509 anys, es va signar el Tractat de Blois (França) que era l'acord nupcial entre Ferran d'Aragó (llavors vidu d'Isabel de Castella) i Germana de Foix (neboda del rei de França). Aquest acord manifestava que l'hereu resultant es convertiria -a la mort de Ferran- en rei de la Corona d'Aragó. En cap cas es feia referencia a la corona castellana. I poc després quan va néixer el primer i únic fill de la parella -Joan (1509)- va ser automàticament titulat príncep de Girona, que era la dignitat que ostentaven els hereus al tron catalano-aragonès.
Cal aclarir, però, que qui menys creia en el projecte hispànic eren les elits castellanes. A la mort d'Isabel, les Corts de Castella van plantar Ferran al carrer, amb aquella expressió que ha fet història: “Viejo catalanote, vuélvete a tu nación”. Van coronar reina la filla gran -Joana (Juana “la Loca”)- i li van lliurar el govern al gendre germànic -Felip (Felipe “el Hermoso”)-. Es desentenien del projecte hispànic i es projectaven cap a l'horitzó alemany. I, sense saber-ho, assentaven el precedent històric -i cultural- de la cita contemporània d'Esperanza Aguirre “antes alemanes que catalanes”.
Ferran també va renunciar al projecte hispànic. La seva diplomàcia se'n va anar a la Cort de París a buscar una princesa. El doble propòsit era engendrar un hereu que seria el continuador de la nissaga reial catalano-aragonesa, i aconseguir la complicitat de França en un futur projecte d'unificació europea que partiria d'aquest plançó. Joan -el fill de Ferran i Germana- va morir a les poques hores de néixer. I amb ell va morir també l'última ambició de Ferran: resituar els seus Estats en la primera divisió de les potències europees, recuperant el paper destacat que havien tingut en l'Edat Mitjana.