Tal dia com avui de l’any 1713, fa 310 anys, a Vic; i en el context de la darrera fase de la Guerra de Successió hispànica (1701-1715), anomenada Guerra dels Catalans (1713-1714); les tropes borbòniques francocastellanes que havien ocupat la ciutat de Vic; executaven Francesc Macià i Ambert, més conegut com a Bac de Roda, que havia estat un dels principals caps de la resistència catalana. Francesc Macià (no hi ha cap relació familiar amb el futur president de la Generalitat del segle XX); havia nascut el 1658 a Sant Pere de Roda (un poble que, en aquell moment, agrupava els actuals municipis de Roda de Ter i les Masies de Roda, a Osona); i era fill d’Onofre Macià i Escolàstica Ambert.

Francesc Macià s’havia casat amb la pubilla del Mas Bac de Roda, i havia adquirit el cognom de la seva esposa. Aquesta particularitat estava perfectament contemplada en el dret civil català anterior a 1714: una pubilla casada amb un cabaler situava el seu cognom en primer lloc, per transmetre’l a les generacions futures i, d’aquesta manera, conservar el nom històric de la casa. Després d’aquest matrimoni, Bac de Roda es va convertir en una personalitat molt influent en aquell univers local; i va ser un dels promotors de la Revolució austriacista de 1705 a Vic. Va treballar per complir els acords del Pacte de Gènova (1705) entre el majoritari, però encara clandestí, partit austriacista català i les potències de l’aliança internacional austriacista.

En aquest sentit, va formar part del primer exèrcit austriacista català, integrat per 6.000 efectius reclutats, principalment, a Osona. Va ser comandant de fusellers del Reial Exèrcit de Catalunya, i va tenir una actuació molt destacada en diversos episodis bèl·lics d’aquell conflicte. A la darrera fase de la guerra, coincidint amb l’ocupació borbònica del país, es va distingir en la guerra de guerrilles. Precisament, mentre organitzava diverses partides de resistents, va ser delatat per Josep Riera, un vell conegut que s’havia passat, secretament, a l’enemic. Segons la tradició popular, quan Bac de Roda va pujar al cadafal de l’execució va proclamar: “No em maten per ser traïdor, ni tampoc per ser cap lladre; sinó perquè he volgut dir que visqui sempre la pàtria”.

Dies després de l’execució de Bac de Roda, el seu superior jeràrquic Antoni Desvalls va venjar la seva mort. El 19 de novembre de 1713 va derrotar una columna borbònica que es disposava a massacrar Navès. Va fer vint-i-vuit presoners i va fer passar per la forca el capità i quatre sergents majors. El delator Josep Riera va morir uns mesos més tard, el 15 d’abril de 1714, per les bales dels resistents catalans en un enfrontament amb tropes borbòniques d’ocupació. Pocs dies després, el capità Roca, company d’armes de Bac de Roda, coneixeria la ubicació de la tomba del delator, i ordenaria desenterrar-lo i penjar-lo en una forca. En canvi, la figura de Bac de Roda quedaria, per sempre, allotjada en la memòria popular com la d’un heroi de guerra.