Tal dia com avui de l’any 1935, fa 87 anys, la premsa de l’època començava a filtrar notícies de l’existència d’una trama de corrupció que s’acabaria convertint en l’escàndol de l’Estraperlo. Aquella trama, formada per dirigents del Partit Republicà Radical, que formava part del govern tripartit de dretes de la II República. Els participants d’aquella trama eren els empresaris nord-americans Strauss i Perlowitz (de la contracció d’aquests cognoms va sorgir el nom “Estraperlo”); i els dirigents del PRR Alejandro Lerroux (president del govern); Aurelio Lerroux (nebot i secretari del president); Rafael Salazar Alonso (alcalde de Madrid), Joan Pich i Pon (alcalde de Barcelona); José Valdivia y Garci-Borron (director general de Seguretat Ciutadana); i el general Miguel Galante (subordinat de Valdivia).

Aquella trama consistia a instal·lar ruletes fraudulentes, fabricades per Strauss i Perlowitz, en diferents casinos del territori republicà. En el moment que va esclatar l’escàndol ja havien estat instal·lades als casinos de Donostia i de Formentor (Mallorca). Però, en el procés de desplegament d’aquelles ruletes fraudulentes, es va produir un conflicte entre les diferents parts que formaven la trama, i Strauss va trametre un informe al president de la República, Alcalá Zamora, revelant tots els detalls d’aquella gegantina corruptela. Segons Strauss, el president del govern Alejandro Lerroux s’havia reservat el 25% dels beneficis d’aquella estafa. I la resta de dirigents del PRR s’havien reservat un 50% a repartir. També segons Strauss, els polítics s’havien quedat tots els beneficis inicials i es negaven a pagar la part dels fabricants.

Aquell escàndol va provocar la caiguda del govern; que el 6 d’octubre de 1934 havia tret l’exèrcit espanyol als carrers de Barcelona, havia bombardejat i assaltat el Palau de la Generalitat, havia detingut, empresonat, jutjat i condemnat el govern de Catalunya; havia intervingut l’autogovern català i havia clausurat el Parlament. La CEDA de Gil-Robles, soci majoritari d’aquella coalició, va deixar caure el govern espanyol; calculant que en unes eleccions anticipades podria capitalitzar el vot del PRR. Després de molts estira-i-arronsa, Alcalà-Zamora va dissoldre les Corts republicanes, i es van celebrar eleccions, però la victòria va ser per les esquerres: el Front d’Esquerres a Catalunya i el Frente Popular a Espanya (16 de febrer de 1936).