Tal dia com avui, fa 301 anys, Felip V –el primer Borbó– signava el decret d'abolició de les institucions de govern de les Illes Balears. Aquest decret, anomenat de Nova Planta, havia estat redactat, 14 anys abans, a Madrid, pels secretaris d'Estat castellans i els seus assessors francesos de la cort de Lluís XIV –l'avi del Borbó espanyol que li tutelava l'obra política i, fins i tot, la vida privada–. Amb el Decret de Nova Planta borbònica –absolutista i centralista– es liquidaven les institucions que havien governat les Balears durant cinc segles, i les Illes eren reduïdes a la categoria de simple província de Castella.
L'aplicació d'aquest decret va ser una de les conseqüències directes de la Guerra de Successió (1705-1715). El preu de la derrota –dels països de la corona catalanoaragonesa– va ser l'aplicació del dret de conquesta, que, a Mallorca, a Eivissa i a Formentera, els borbònics van exercir de diverses maneres. Una va ser la prohibició –i persecució– de la llengua catalana. L'abolició de les institucions, la supressió del dret foral i la imposició d'un nou sistema de govern va provocar el desplaçament de les elits polítiques i culturals del país en benefici d'una casta forastera –castellana i espanyolista– que exercia el poder amb un posat colonialista i un propòsit assimilacionista.
Un mapa de la Ciutat de Mallorca del 1644.
En canvi, a Menorca, amb la nova administració britànica –el primer Borbó va transferir l'illa als britànics per aconseguir la retirada del suport que Londres prestava a la causa del Habsburg–, el català no va ser mai prohibit ni perseguit. Fins i tot el governador Kane –el més estimat pels seus coetanis menorquins– el va aprendre i el va cultivar per poder tenir una relació fluida amb els estaments tradicionals de l'illa. Fins al 1802, després de 94 anys de governació britànica, Menorca no va passar a formar part dels dominis espanyols. Quan es va produir aquest fet, la primera mesura que van aplicar les autoritats espanyoles va ser la prohibició de la llengua catalana.