Tal dia com avui de l’any 1930, fa 96 anys, el general Miguel Primo de Rivera y Orbaneja, president del govern del seu règim dictatorial (1923-1930), presentava la dimissió i tot seguit abandonava Madrid per a dirigir-se a una mena d’exili voluntari a París. Primo de Rivera havia assolit el poder el 15 de setembre del 1923, després d’un cop d’estat —perpetrat amb l’entusiàstica col·laboració del rei Alfons XIII, que conservaria la seva categoria de cap d’estat— que va posar fi a noranta anys de règim democràtic (1833-1923), els darrers cinquanta del qual (1874-1923) havien estat els de l’etapa anomenada Restauració borbònica.

Després del cop, va clausurar les Corts espanyoles, va intervenir i desballestar la Mancomunitat (l’organisme que havia de conduir a l’autogovern de Catalunya), va perseguir qualsevol manifestació de catalanitat (va proscriure l’ús públic del català i l’exhibició pública de la senyera), va il·legalitzar partits, sindicats i ateneus, va fer cessar tots els alcaldes i regidors de tots els ajuntaments de l’estat espanyol que representaven partits d’esquerres, catalanistes, basquistes o galleguistes, i va crear un nou poder —amb una important presència d’oficials militars i d’oligarques econòmics— que governaria dictatorialment durant set anys (1923-1930).

Passats set anys del cop d’estat, el règim de Primo de Rivera estava molt desacreditat. La negativa de França a extradir Macià, acusat de la preparació d’una revolució independentista, coneguda com a Fets de Prats de Molló (1927), va posar en relleu que no tenia suports internacionals. I el fracàs en les mesures que havia pretextat per a perpetrar el cop d’estat (desactivar el pistolerisme, neutralitzar les protestes obreres i posar fi al “problema catalán”) li havien restat el suport de les oligarquies econòmiques de l’interior de l’estat espanyol (banquers, industrials i terratinents).

Ni tan sols durant la fase central del seu règim (1925-1926), que va comptar amb el suport del PSOE (l’únic partit de tradició democràtica que col·laboraria amb la dictadura) i amb la presència de dos dirigents socialistes en el seu Consell de Ministres (Largo Caballero i Besteiro), va aconseguir els seus objectius. A inicis del 1930, el rei Alfons XIII —que sempre havia donat suport a Primo de Rivera— es va apartar del general (temorós que l’arrossegués en la seva caiguda) i li va exigir la dimissió. Passats dos mesos, Primo de Rivera moriria a París, misteriosament i en la més absoluta solitud (16 de març del 1930).

Des de llavors, el nucli dur del comandament militar espanyol —els anomenats “africanistes”, que havien guanyat els galons a les guerres colonials de l’Àfrica— va generar un fort ressentiment cap als Borbons, que es posaria de manifest quan, a l’inici de la Guerra Civil (1936), Joan de Borbó —fill d’Alfons XIII— va travessar amb documentació falsa la frontera hispanofrancesa d’Irun per a sumar-se al bàndol rebel. El general Mola l’expulsaria sense contemplacions. Abans, però, passats tretze mesos de la mort de Primo de Rivera, Alfons XIII viuria el triomf electoral dels partits republicans (12-14 d’abril del 1931), que l’obligaria a abandonar el tron i a expatriar-se.