Tal dia com avui de l’any 1716, fa 207 anys, a Madrid; Felip V, el primer Borbó hispànic, signava el Decret de Nova Planta; que consagrava la conquesta militar espanyola de Catalunya durant la Guerra dels Catalans (1713-1714), la darrera fase de la Guerra de Successió hispànica (1705-1715). Quan es va publicar aquest decret, ja feia setze mesos que Catalunya havia estat totalment ocupada per l’exèrcit borbònic francocastellà; i que havien estat tancades les institucions de govern de Catalunya: la Generalitat, les Corts, i tots els governs municipals del país (Consell de Cent, Paeries, Consells Municipals, etc.). Aquestes institucions havien estat substituïdes, provisionalment, per un comandament militar, que havia imposat a Catalunya un estat de guerra permanent.

El 20 de juny de 1705, la societat catalana, a través del majoritari partit austriacista, havia repudiat Felip V, pels incompliments reiterats dels pactes subscrits a les Corts de 1701-1702; i per la prohibició de comerç amb els principals socis de Catalunya (Anglaterra i Països Baixos) que amenaçava la ruïna del país; i havia signat un pacte amb Anglaterra i amb l’aliança internacional austriacista.  El 9 de novembre de 1705, les Corts —la màxima representació política del país— havia nomenat Carles d’Habsburg, comte independent de Barcelona. I el 6 de juliol de 1713, els Tres Comuns —l’equivalent a les Corts i el precedent més remot de l’actual Parlament—; havia votat la resistència a ultrança. Per tant, l’ocupació militar borbònica, era una invasió estrangera en tota regla; totalment contrària a la manifesta voluntat del poble i de les institucions polítiques de Catalunya.

Aquell decret va confirmar la nova arquitectura del poder ocupant al país. El capità general —nomenat pel Consejo de Castilla, equivalent a l’actual Consell de Ministres—, era convertit en una figura omnipotent: assumia tot el poder polític, militar i judicial de Catalunya. Els consells municipals eren, definitivament, abolits, depurats i substituïts pels “ayuntamientos” —de factura netament castellana—; i proveïts per elements afins al nou règim. L’aparell judicial corria la mateixa sort: es centralitzava en la “Real Audiencia” que era proveïda, exclusivament, amb jutges i fiscals castellans. Es va aplicar una nova fiscalitat, de caràcter punitiu, que seria l’origen de l’espoli fiscal a Catalunya. Les universitat van ser clausurades. I la llengua catalana va ser prohibida en l’àmbit públic. Passats tres segles, cap Borbó ha demanat perdó, ni els estatuts contemporanis restauren l’estat foral català liquidat amb la Nova Planta.