Tal dia com avui de l’any 1859, fa 163 anys, les Corts espanyoles reunides en sessió plenària votaven i aprovaven la proposta del general O’Donnell, president del govern, de declarar la guerra a la monarquia marroquina. El mateix dia la reina Isabel II va ratificar l’acord parlamentari. Però aquella guerra, que es va justificar pels atacs continus de l’exèrcit reial marroquí i de les tropes de les cabiles (les milícies privades dels oligarques rurals) contra les posicions colonials espanyoles de Ceuta i de Melilla, en realitat pretenia desviar el descontentament amb el govern liberal d'O’Donnell per la profunda crisi econòmica que afectava la societat espanyola.
En aquell moment, el Regne del Marroc abastava la pràctica totalitat de la superfície de l’actual estat marroquí (exceptuant els territoris ocupats del Sàhara Occidental) i una franja de desert de Tindouf que, actualment, pertany a l’estat algerià. També, en aquell moment, el Regne del Marroc estava governat pel rei Mohamed IV, de la dinastia alauita, que promovia una política nacionalista i expansionista per ocultar els greus problemes de subdesenvolupament i precarietat que afectaven la societat marroquina. El regne marroquí de 1859 era una societat amb una minoria immensament rica i amb una majoria immersa en la misèria més absoluta.
El mateix O'Donnell va prendre el lideratge de l’operatiu militar. El 28 d’octubre, la Marina de guerra espanyola bloquejava diversos ports marroquins. I el 19 de novembre l’exèrcit espanyol desembarcava a la posició del Serrallo, prop de Ceuta. Aquell conflicte va durar, només, sis mesos (abril, 1860); i es va saldar a favor dels interessos del govern espanyol, que va imposar al govern marroquí una sèrie de condicions. La més rellevant seria que l’estat espanyol es declarava titular a perpetuïtat de les places de Ceuta i Melilla. Tot i això, la premsa nacionalista espanyola exigiria al govern conquerir el Marroc i sotmetre els marroquins a un règim colonial.