Tal dia com avui de l’any 1701, fa 322 anys, al desaparegut Palacio del Alcázar, de Madrid; els representants dels estaments que formaven les Corts de Castella, coronaven Felip de Borbó com a nou rei de la corona castellanolleonesa, que regnaria com a Felip V (la nomenclatura ordinal castellanolleonesa). Poc després, convocaria corts en els diversos estats que formaven la monarquia hispànica i seria coronat en cada un d’aquests dominis. Dos mesos més tard de la coronació de Madrid (8 de juny de 1701) va enviar una missiva oficial als diputats de la Generalitat, convocant corts a Catalunya. Aquestes corts es van obrir el 12 d’octubre de 1701 i es van tancar el 14 de gener de 1702 amb el nomenament de Felip de Borbó com a nou comte independent de Barcelona.

Però els fets més destacats d’aquella coronació s’havien produït poc abans. Carles II (el darrer Habsburg) havia mort l’1 de novembre de 1700 sense descendència; i havia llegat els seus regnes a Felip de Borbó a través d’un polèmic testament que, posteriorment, s’ha demostrat que era fals. Al cim d’aquella maniobra hi havia Lluís XIV de França, avi i valedor del futur Felip V, que, durant els últims anys de vida de Carles II, havia desplegat una xarxa d’espies i partidaris a la cort de Madrid, que van aplanar el camí al net. Un dels arguments que més va utilitzar el partit borbònic de la cort hispànica va ser l’arquitectura centralista i antiforal que els Borbons havien aplicat a França, presentat com la solució al “problema catalán”.

Felip de Borbó va ser coronat rei de les Espanyes a Versalles, el 15 de novembre de 1700; dues setmanes després de la mort de Carles II, i sis mesos abans de la coronació de Madrid. Lluís XIV va ordenar imprimir almanacs de l’esdeveniment, que es van distribuir arreu d’Europa, a manera de missatge. El Borbó francès proclamava al món que la monarquia francesa confirmava el seu lideratge continental i mundial (que ja havia guanyat en rellevar la monarquia hispànica del primer lloc del pòdium, amb la signatura de la Pau dels Pirineus, 1659-1660). Sorprenentment, a Madrid, ningú va alçar la veu contra aquella humiliació; i Felip de Borbó, amb la seva cort de ministres que van substituir els castellans, va ser rebut com el salvador d’Espanya.