Tal dia com avui de l’any 1823, fa 201 anys, el gruix de l’exèrcit anomenat “els Cent Mil Fills de Sant Lluís”, format per 60.000 soldats del règim absolutista francès de Lluís XVIII, 30.000 voluntaris d’ideologia reaccionària originaris de diversos indrets del regne espanyol; i uns 10.000 mercenaris procedents, principalment, de Suïssa i dels principats alemanys, saltaven la frontera hispanofrancesa d’Irun (Guipúscoa) i penetraven a l’interior d’Espanya. Segons la historiografia nacionalista espanyola, aquell exèrcit havia estat format per potències estrangeres hostils, amb l’objectiu de derrocar el règim liberal espanyol (1820-1823) i desestabilitzar Espanya; i el seu pla d’acció només era conegut pel rei Ferran VII, que hauria donat el vistiplau.

Aquell primer cos de l’exèrcit invasor no va trobar cap mena de resistència per la defecció dels generals responsables de la defensa del nord i centre espanyols. En canvi, una setmana més tard (14 d’abril de 1823) el segon cos de l’exèrcit invasor penetrava per Catalunya i, a diferència del que havia passat al nord i centre peninsulars, es produirien posicionaments diversos. Mentre el general Espoz y Mina presentava una duríssima resistència, el general Milans del Bosch (avantpassat del colpista del 23-F) col·laborava activament amb els invasors. Passat mig any (1 d’octubre de 1823), els invasors ja havien ocupat la totalitat del regne espanyol i Ferran VII, que havia simulat que es refugiava a Cadis, cessava el darrer govern del Trienni Liberal (1820-1823).

Mentre que l’entrada de l’exèrcit imperial francès (1808) —producte d’un pacte diplomàtic entre les cancelleries de París i de Madrid—; i la coronació de Josep I (1808) —fruit de la venda de la corona espanyola a Napoleó—; ha estat presentada com una invasió ordida des de la traïció; i la subversió contra el legítim règim de Josep I (1808-1814) ha estat elevada, falsament, a la categoria de guerra de la independència; la invasió absolutista i el derrocament del govern liberal (amb la deshonrosa col·laboració del mateix rei i de bona part de la classe militar, de les jerarquies eclesiàstiques i de les oligarquies aristocràtiques espanyoles) és atribuïda, exclusivament i personalment, a la figura del rei Ferran VII.