Tal dia com avui de l’any 1808, fa 217 anys, al pas del Bruc —que uneix les valls dels rius Llobregat i Anoia— es lliurava una primera escaramussa a la zona entre la insurgència espanyola i l’exèrcit bonapartista que seria anomenada Primera Batalla del Bruc. Pocs dies després (14 de juny de 1808) es produiria un segon enfrontament —amb els mateixos contendents i al mateix escenari— que seria anomenat Segona Batalla del Bruc. En el decurs d’aquests episodis bèl·lics, es començaria a construir el fals mite del Timbaler del Bruc, que ha estat pregonament alimentat pel nacionalisme espanyol més conservador i reaccionari.

Quan es van produir aquests enfrontaments feia just un mes que el rei Ferran VII havia venut la Corona espanyola a l’emperador Napoleó (Baiona, 6 de maig de 1808) a canvi del tron d’Etrúria (un regne satèl·lit de l’Imperi francès creat sobre el ducat independent de la Toscana); d’una pensió anual i vitalícia de quatre milions de francs francesos (una veritable fortuna a l’època), i del compromís de negociar-hi el casament amb una infanta europea de sang reial. Napoleó, com a nou propietari, cediria la corona al seu germà Josep —que regnaria com a Josep I (1808-1814)—, excepte a Catalunya, que seria separada del regne espanyol i incorporada al Primer Imperi francès com una regió més (primavera política i cultural de 1808-1814).

Per tant, els opositors armats no eren resistents a una ocupació, sinó insurgents que s’havien rebel·lat contra el legítim règim bonapartista (Ferran VII havia venut voluntàriament la Corona espanyola i havia cobrat a satisfacció). En aquest punt, la historiografia espanyola moderna ja reconeix que els insurgents del Bruc eren “soldados desertores huidos de las guarniciones de Barcelona”, reforçats amb mercenaris suïssos i amb sometents catalans que no lluitaven per cap pàtria espanyola, sinó per la conservació de les formes tradicionals de vida (la no dependència del món rural respecte a l’aparell industrial urbà) que el nou règim bonapartista amenaçava greument.

Va ser a partir d’aquestes dues escaramusses que els insurgents antibonapartistes van fabricar el fals mite del Timbaler del Bruc, que la investigació moderna ha desmentit totalment. En el moment en què es van produir aquells enfrontaments, Isidre Lluçà i Casanoves (el pretès timbaler) era un fadrí de disset anys que, en el context social de l’època, ja era un home fet i dret en edat de casar-se. La mateixa investigació històrica planteja molts dubtes al voltant de la participació d’Isidre Lluçà (nascut a Santpedor el 14 de març de 1791) en aquelles escaramusses. El personatge que va encarnar el fals mite del Timbaler no va morir al camp de batalla, sinó uns mesos després a casa seva (6 d’abril de 1809) a causa d’una malaltia infecciosa.