Tal dia com avui de l’any 1248, fa 775 anys, un grup de 100 cavallers catalans a les ordres de l’infant Alfons d’Aragó, fill primogènit del rei Jaume I i de la seva primera esposa, Elionor de Castella, contribuïen a trencar la resistència àrab de la ciutat d’Isbiliya i facilitaven la conquesta castellanolleonesa de la ciutat que, a partir d’aquell moment, seria anomenada Sevilla. El setge i conquesta de Sevilla es va desenvolupar durant catorze mesos (entre agost de 1247 i novembre de 1248).
La marina castellanolleonesa comandada per Ramon de Bonifaz, va impedir que la Sevilla musulmana rebés ajut dels marínides marroquins o dels hàfsides algerians a través del mar i remuntant el riu Guadalquivir. Va bloquejar la part baixa del riu (entre la ciutat i la desembocadura), va carregar contra el pont de barques (lligades amb cadenes de ferro), situat al mateix indret que l’actual pont de Triana, i va desembarcar les màquines d’assalt que resultarien decisives en la culminació d’aquella empresa.
En canvi, la infanteria i la cavalleria, comandada pel rei Ferran III de Castella i de Lleó, i formada per 25.000 efectius, principalment castellanolleonesos i, en menor mesura, catalanoaragonesos, genovesos, aquitans i escocesos, va encerclar la ciutat, envoltant totalment els més de set quilòmetres de muralla, i, finalment, la va assaltar per la muralla situada al darrere de la Torre del Oro, que era la més afectada pels bombardeigs de les màquines de guerra.
Poc després de la conquesta de Sevilla (1252), les tropes cristianes del rei castellanolleonès Alfons X, gendre de Jaume I, van conquerir i ocupar la ciutat de Qawra, situada a deu quilòmetres de Sevilla, seguint el curs del riu cap a la desembocadura, que a partir d’aquell moment va ser anomenada Coria del Río. Segons les Cròniques d’Alfons X, la població musulmana va ser expulsada, i la ciutat va ser repoblada amb les cent cinquanta famílies catalanes vassalles de l’infant Alfons d’Aragó.