Tal dia com avui de l’any 1762, fa 264 anys, i en el context de la guerra dels Set Anys (1756-1763), un estol naval britànic comandat pel capità George Keppel i format per 53 naus que transportaven 25.000 soldats ocupava l'Havana (llavors capital de la colònia espanyola de Cuba) després d’una batalla que s'havia perllongat per espai de deu setmanes (del 6 de juny al 13 d’agost del 1762). Tanmateix, la defensa espanyola de l'Havana és presentada a totes les acadèmies navals del món com una de les operacions més insòlites i ridícules de la història de la marina.
Efectivament, Juan de Prado Malleza Portocarrero Luna, governador espanyol de Cuba, en comptes de treure l’estol naval fora del port, presentar batalla i provocar el màxim perjudici a l’estol atacant, va ordenar col·locar i incendiar una sèrie de naus a la bocana de la badia per a crear una barrera de foc i de fum amb el propòsit de dissuadir els britànics. Keppel va esperar pacientment que les naus espanyoles cremessin totalment i, alhora, va ordenar un desembarcament per a fustigar, des de terra, les defenses espanyoles, concentrades al castell del Morro.
Els britànics no comptaven que la població civil s’havia organitzat i van patir moltes pèrdues a mans de la milícia del crioll Pepe Antonio Gómez, batlle de Guanabacoa (a tretze quilòmetres a l’est de l’Havana), que havia organitzat un focus de resistència amb esclaus negres i lliberts mulats. La milícia de Pepe Antonio, desproveïda d’armes de foc, va hostilitzar els britànics en emboscades i els va atacar amb matxets, anticipant-se més d’un segle a les tècniques de la guerrilla mambí durant les guerres de la independència contra els espanyols (finals del segle XIX).
El governador Prado, gelós dels èxits dels guerrillers, va ordenar Pepe Antonio que es retirés del combat i el va fer recloure a la localitat de Jesús del Monte (a deu quilòmetres al sud de l’Havana). Dues setmanes abans de la rendició (26 de juliol del 1762), Pepe Antonio moria en estranyes circumstàncies. I setmanes més tard, quan ja era més que enterrat, el governador Prado i les oligarquies colonials de l’Havana el responsabilitzarien de la derrota i el presentarien com el gran culpable de la pèrdua de la ciutat a mans dels britànics.
El 13 d’agost del 1762, els espanyols rendien la plaça a canvi que se’ls permetés embarcar cap a la Península. A l’arribada a Madrid, Prado no va tenir la mateixa sort que Alonso Pérez de Guzmán —l’almirall de l’Armada Invencible (1588) que es marejava a bord i que, durant la batalla, s’ocultava en una cambra blindada, però que mai va ser apartat del càrrec. Carles III i el seu ministre Squillace, pressionats per la forta oposició dels elements més reaccionaris de la cort a les seves polítiques il·lustrades, empresonarien Prado, que restaria reclòs fins a la seva mort, vuit anys després (1770).