Tal dia com avui de l’any 1773, fa 250 anys, va esclatar l’avalot de les Quintes, una revolta popular contra el sistema de lleva forçosa imposada pel règim borbònic i destinada a completar la tropa de l’exèrcit espanyol. Aquella lleva, la primera d’una sèrie anomenades popularment “quintes” (eren reclutats un de cada cinc nois) es va convocar perquè l’exèrcit espanyol no va poder cobrir l’oferta de places amb voluntaris remunerats. El capità general O’Connor, un francès d’origen irlandès importat pel règim borbònic, va imposar als ajuntaments catalans l’obligació de censar i sortejar tots els nois en edat militar i reclutar els “quintos”, que eren militaritzats fins que perdien la vida o fins que concloïa el conflicte on eren destinats.

El reclutament d’aquells primers “quintos” representava una tragèdia per a les seves famílies. Molts d’aquests nois eren part important de l’economia familiar, i per a evitar el reclutament, van recórrer a argúcies com l’amputació del dit índex de la mà dreta o la falsificació de les dades familiars (al·legaven que eren fill de vídua i l’únic descendent que restava al nucli familiar). Hi va haver casos en què, abans del sorteig dels “quintos”, en alguns pobles del país es va produir la desaparició de tots els nois, que es van emboscar i van acabar engrossint el fenomen del bandolerisme. També, entorn d'aquella lleva va sorgir una escandalosa corruptela formada per metges militars i secretaris municipals, que va degenerar en un paisatge dominat pels suborns i les venjances.

La rebel·lió de Barcelona es va iniciar quan el poble va tenir coneixement de l’ordre d'O'Connor. Segons les fonts documentals, un grup d’homes va pujar al campanar de la catedral i va tocar a sometent, desafiant les autoritats borbòniques. Al mateix temps un altre grup d’homes va intentar escapar pel Portal Nou i van ser brutalment massacrats per la guàrdia borbònica de la muralla. Es van produir diverses detencions i el bisbe Climent, entre altres coses defensor de la normalització de la llengua catalana en la vida pública, va intercedir davant Campomanes, en aquell moment ministre d’Hisenda, per l’alliberament dels presos, però Floridablanca, primer ministre, i el mateix Campomanes van tancar la crisi provocant el cessament del bisbe Climent.