Tal dia com avui de l’any 303, fa 1.721 anys, a Nicomèdia (a la província romana de Bitínia, a l’extrem occidental de la península d’Anatòlia), i segons la tradició cristiana, el botxí de la ciutat decapitava Georgios. Segons la mateixa tradició, Georgios era un tribunus cohortis (comandant d’una unitat militar romana) que s’havia rebel·lat contra el culte obligatori a la figura d’Apol·lo, que l’estat romà havia imposat a tots els membres de l’exèrcit. Les diverses versions de la tradició sostenen que Georgios, abans de morir, va ser brutalment torturat, però mentre algunes parlen que va ser sotmès a un artefacte anomenat la “roda d’espases”, d’altres parlen que va ser carbonitzat sobre una graella.

Segons l’Església catòlica, Georgios havia nascut i s’havia criat en una família de l’elit local de la província romana de Capadòcia, a la riba sud del Mar Negre. La seva llengua era el grec (aquella regió era de cultura grega i la llatinització del territori havia estat molt feble). No obstant això, les elits locals d’aquella província estaven profundament romanitzades, i Georgios va ingressar a l’exèrcit romà i va seguir la tradició familiar militar (el seu pare, Geronci, ja era un oficial de l’exèrcit romà i havia estat destinat a la província romana de Palestina, on probablement hauria entrat en contacte amb els nuclis cristians clandestins). Com a oficial va ser destinat a la província romana de Bitinia, que seria on acabaria trobant la mort.

El mite de Georgios, transformat en sant Jordi, arribaria a Europa segles més tard (primera dècada de la centúria del 1100). Els cavallers que havien combatut en la Primera Croada a Terra Santa (1096-1099) serien els que importarien la tradició del mite i la devoció al sant. Poques dècades després, cap a mitjan segle XII, sant Jordi havia estat elevat a la categoria de patró dels estaments nobiliaris —els corpus militars de l’època—, de bona part de l’Europa occidental. Abans de la unió dinàstica de Barcelona i d’Aragó (1150), els seus respectius estaments nobiliaris ja l’havien proclamat el seu patró, i el passarien a representar amb el vestuari i l’estètica pròpia dels cavallers de l’època.