Tal dia com avui de l’any 1235, fa 787 anys, les hosts de l’arquebisbe Guillem de Tarragona (també anomenat Guillem de Montgrí pel seu lloc de naixement); completaven la conquesta de les illes d’Eivissa i Formentera; que d’aquesta forma quedaven incorporades als dominis de la Corona catalanoaragonesa. Segons les fonts documentals, en algun moment abans del 4 d’agost de 1235, s’havia produït el desembarcament català a la platja d’Es Soto (a la costa sud de l’illa). Les mateixes fonts confirmen que el 8 d’agost de 1235, després de quatre dies de combats i saquejos, la fortalesa àrab de Madina Yabisah (l’actual Eivissa) es va rendir a canvi que els nous dominadors respectessin les vides i els béns dels derrotats.

L’empresa militar d’Eivissa i Formentera havia estat promoguda per la cancelleria del comte-rei Jaume I, en el marc de la conquesta catalana de les illes Balears (iniciada el 1229); i havia estat materialitzada per les hosts de l’arquebisbe Guillem de Tarragona. Precisament, en l’anterior empresa militar mallorquina les hosts de l’arquebisbe Aspàreg de Tarragona (predecessor de Guillem i conegut també com a Aspàreg de la Barca) havien tingut un protagonisme destacat. Les hosts arxidiocesanes havien representat més del 10% de la força militar catalana; i després del repartiment de l’illa, la mitra tarraconense s’havia convertit en la primera força patrimonial de Mallorca. En el cas d’Eivissa i Formentera, Guillem va obtenir la meitat d’aquestes illes i va renunciar al càrrec arquebisbal per a ostentar aquell patrimoni a títol personal.

Guillem de Montgrí es va reservar, també, la facultat de distribuir i emplaçar bona part dels nous pobladors de l’illa. La població anterior a la conquesta, majoritàriament de religió musulmana, va ser gradualment expulsada de l’illa en virtut de les capitulacions de 1235. I Guillem de Montgrí i Sanç de Roselló, que s’havien convertit en els principals barons feudals d’Eivissa i Formentera, van substituir la població musulmana per colons cristians procedents del Camp de Tarragona i dels comtats d’Empúries i de Rosselló. També durant aquesta etapa de substitució, els calls de Barcelona i de Tarragona van contribuir al redreçament demogràfic i econòmic del call d’Eivissa, que es trobava en un estat de semiabandó des de l’etapa del radicalisme islàmic nord-africà dels segles XI i XII.