Tal dia com avui de l’any 1908, fa 114 anys, apareixia als quioscos de premsa del país el primer número de la revista satírica i catalanista Papitu, de caràcter setmanal i d’ideologia catalanista i d’esquerres, que s’incorporava a l’oferta de publicacions d’aquest gènere i d’aquesta línia editorial formada per La Campana de Gràcia, L’Esquella de la Torratxa, Cu-Cut! i Metralla. Precisament, Joan Elias i Bracons, fundador i propietari de Papitu, havia decidit que la publicació apareixeria als quioscos el 25 de novembre de 1908, coincidint amb el tercer aniversari de l’assalt i destrucció de la redacció del Cu-cut! a mans d’una horda formada per tres-cents militars espanyols. El Cu-cut! es va recuperar i va inspirar la creació del Papitu.
La història de Papitu està clarament dividida en quatre períodes o edats. La primera seria entre 1908 i 1911, sota la direcció del seu fundador Josep Elias. Durant aquesta època el Papitu va tenir un caràcter irreverent i una certa picaresca. El 1911 Elias va ser acusat d’injúries a l’exèrcit espanyol i es va haver d’exiliar per evitar una condemna. A partir d’aquella data, el setmanari va passar a ser dirigit per Francesc Pujols, que li va donar un caràcter més popular i més col·loquial. Durant l’etapa Pujols, la gestió econòmica va ser un èxit rotund: el Papitu (que en la seva primera fase no havia aconseguit rendibilitzar el capital i l’esforç que s’hi invertien), va passar de vendre 5.000 a 40.000 exemplars setmanals.
El 1923, la censura i la persecució imposada pel règim de Primo de Rivera (1923-1930) van obligar a moderar els continguts (desaparició de la pornografia) i a canviar el nom de la capçalera (que passaria a anomenar-se Pakitu per mostrar certa voluntat d’adaptació a les exigències del règim). No obstant això, va conservar els seus trets més definitoris i en aquell context de persecució obtindria els millors resultats de vendes (50.000 exemplars setmanals). Superada la dictadura i recuperada la llibertat (1931), entraria en una quarta i darrera fase crítica marcada per grans canvis socials, que l’afectarien irremeiablement (col·lectivització durant l’etapa revolucionària, 1936-1938), i que l’acabaria conduint a la desaparició (1938).