Tal dia com avui de l’any 1282, fa 740 anys, en el context de la Guerra de Sicília (1282-1294), els Almogàvers catalans del comte-rei Pere II de Barcelona i III d’Aragó desembarcaven a Trapani i iniciaven la conquesta de l’illa. Els Almogàvers eren un cos de mercenaris, bàsicament catalans i en menor mesura aragonesos i occitans; que el Casal de Barcelona emprava, habitualment, com a infanteria lleugera. Segons les cròniques d’aquella operació militar, els Almogàvers catalans van aconseguir el control de l’illa en, tan sols, cinc dies: el 2 de setembre entraven a Messina i el 5 de setembre a Palerm, capital de l’illa i del regne de Sicília.

Aquella guerra venia causada per una lluita pel tron sicilià entre els Hohenstaufen d’origen alemany (descendents dels primers reis sicilians, els Hauteville normands i enemics del Pontificat); i els Anjou d’origen francoprovençal (aliats i entronitzats pel papa Martí IV, el francès Simó de Brión). El darrer Hohenstaufen, Manfred (pare de Constança, l’esposa de Pere II de Barcelona i III d’Aragó); havia estat derrotat i mort per les tropes dels Anjou a la batalla de Benevent (1266). Des de llavors, el tron de Palerm estava ocupat per la nissaga usurpadora dels Anjou en la persona de Carles I d’Anjou (fill petit del rei Lluís VIII de França i de Blanca de Castella).

Des del 1276 —quan heretà el tron— Pere II havia desplegat una intensa campanya diplomàtica per trobar una solució negociada al conflicte. Però el 1280 amb la mort del pontífex conciliador Nicolau III i l’elecció del pontífex profrancès Martí IV, els esdeveniments es van precipitar. Pere II va armar un gran estol naval, que, inicialment, posaria sota el comandament del seu fill Pere Jaume i, posteriorment, de l’almirall Roger de Llúria; i que tenia el propòsit d’expulsar els Anjou de Sicília i restaurar la legítima nissaga Hohenstaufen en la persona de la seva esposa Constança, única descendent supervivent del malaurat Manfred.

Durant 431 anys, el regne de Sicília va estar vinculat al Casal de Barcelona (en algunes etapes va formar part de l’edifici polític catalanoaragonès i en altres va estar governat per una branca menor dels Bel·lònides catalans). Això va ser així fins que el 1713, a les acaballes de la Guerra de Successió hispànica, Felip V (el primer Borbó espanyol) i Lluís XIV (el seu avi i valedor francès) van lliurar Sicília al ducat independent de Savoia, a canvi que els piemontesos abandonessin el conflicte. Poc després (1735) va passar a ser governada per una branca menor dels Borbons hispànics, que van impedir la modernització i la democratització de la seva societat.