Tal dia com avui de l’any 1302, fa 720 anys, a Caltabellota (Sicília) es signava un tractat de pau que volia posar fi al conflicte que havia enfrontat el rei Frederic de Sicília (fill de Pere II de Barcelona i III d’Aragó i de Constança Hohenstaufen, legítima hereva al tron de Palerm); i Carles II d’Anjou, anomenat “el coix” i fill de l’usurpador Carles I d’Anjou. Aquella guerra, que enfrontava les corones catalanoaragonesa i francesa; era una part d’un conflicte d’abast continental entre güelfs (partidaris del pontificat) i gibelins (partidaris de l’Emperador). La cancelleria de Barcelona, després de quatre segles d’aliances amb el pontificat, havia canviat l’orientació de la seva política.
Aquell tractat no va conduir a una pau duradora; però la conseqüència més important va ser la sortida dels almogàvers. Després de l’acord de pau, el rei Frederic, que havia estat el guanyador d’aquell conflicte, va veure com els almogàvers catalans (que havien lluitat al seu exèrcit i que estaven acostumats a un escenari permanent de guerra) causaven molts problemes d’ordre públic i amenaçaven de girar la població civil contra la cancelleria catalana de Palerm. Frederic II va moure alguns fils i va aconseguir que l’emperador bizantí Miquel IX reclamés els serveis dels almogàvers en el conflicte que mantenia amb les forces cristianes croades i amb els turcs.
Els almogàvers van nomenar capità Roger de Flor, un “senyor de la guerra” calabrès d’origen alemany; que havia tingut una conflictiva relació amb l’Orde del Temple. I els seus dirigents (oficials procedents de la baixa noblesa catalana) van rebatejar el col·lectiu com a Companyia Catalana d’Orient. En el decurs d’aquella empresa militar, que es va perllongar fins el 1390, el nom “Aragó” no apareixeria mai. Va ser durant aquella etapa que es van crear els ducats almogàvers d’Atenes i de Neopàtria, a l’extrem sud de la península dels Balcans, que sempre van ser regits per elements o per descendents del braç nobiliari català.