Tal dia com avui de l’any 1641, fa 382 anys, en el marc de la Guerra de Separació de Catalunya (1640-1652/59), les tropes de l’aliança catalanofrancesa, formades per dotze mil efectius i comandades pels generals Josep Margarit i Philippe de La Mothe-Houdancourt, derrotaven i foragitaven la guarnició hispànica de Constantí, que va escapar a la desbandada cap a Tarragona per a refugiar-se a l’interior de les seves muralles. Aquella guarnició hispànica estava formada per tres-cents mosqueters del rei Felip IV, que tenien la missió de defensar la posició de Constantí i d’impedir que l’exèrcit catalanofrancès s’apropés a Tarragona. Segons les fonts documentals, els hispànics quasi no van presentar batalla.

L’abandonament de la posició de Constantí, va provocar l’enfonsament de tota la línia de fortaleses que protegien Tarragona (Catllar, Salou, Altafulla), i els hispànics van quedar reclosos dins les muralles romanes de la ciutat. Les provisions van començar a escassejar, i la població civil de Tarragona va ser sotmesa a un terrible episodi de fam, que va provocar malalties i morts. Els militars hispànics refugiats a Tarragona eren els supervivents de la humiliant derrota de Montjuïc (26 de gener de 1641) i els que el seu comandament, el sanguinari marquès de Los Velez, havia aconseguit reagrupar després de la desbandada entre Sants i Vilafranca. Cal dir, però, que una part important de l’exèrcit hispànic havia desertat i mai es va reunir a Tarragona.

La batalla de Constantí va ser la primera d’una sèrie d’episodis militars d’aquell conflicte que es van saldar a favor de les armes catalanofranceses. Entre 1641 i 1643, els exèrcits de Margarit i La Mothe van aconseguir el control de la pràctica totalitat del territori català. Va ser l’època en què les relacions entre les cancelleries de Barcelona i de París eren fluides i sinceres. Després vindria una gran revolució social a Occitània, la Jacquerie de 1643, liderada per Joan Petit, que va posar en escac la monarquia francesa i que va posar en evidència que el regne de Lluís encara no tenia la força suficient per rellevar la monarquia hispànica com a primera potència continental i mundial. Ho faria, però, divuit anys més tard (Pau dels Pirineus, 1659).