Tal dia com avui de l’any 1401, fa 625 anys, a la Casa de la Llotja de Barcelona, iniciava la seva singladura la Taula de Canvis i Comuns Dipòsits, el primer banc públic de la història. La Taula de Canvi havia estat creada per iniciativa del Consell de Cent —el govern municipal de Barcelona— per fer les funcions d’organisme regulador de l’activitat bancària. Cal recordar que, en aquella època, els bancs eren negocis de dimensió familiar i, per tant, molt vulnerables a les tensions dels mercats, i quan feien fallida arrossegaven els seus clients a la ruïna.

La Taula de Canvis també va ser creada per captar dipòsits dineraris. A diferència dels banquers privats, oferia una garantia als seus impositors, tant si eren de la ciutat com si eren forasters (mercaders de la Mediterrània que operaven a la capital catalana). Passades tres dècades (1433), ja gestionava 1.500 comptes, que representaven el 25% dels dipòsits dineraris de la ciutat i que es destinaven a préstec, però únicament al Consell de Cent per a atencions de la ciutat. D’aquesta forma evitava els fluxos especulatius dels banquers privats.

Poc abans de la seva creació, el Consell de Cent havia obligat tots els banquers de la ciutat a instal·lar-se a la Sala de Contractacions de la Casa de la Llotja. Per aquest motiu, el Consell de Cent hi va situar la Taula de Canvi. El seu taulell es diferenciava de la resta perquè estava cobert amb domàs que lluïa l’escut de la ciutat. Els seus oficials regulaven la correcta praxi bancària i, quan un banquer havia comès una irregularitat que amenaçava el patrimoni dels seus clients, aturaven l’activitat de la Sala i n'escenificaven l'expulsió del sistema trencant-li el taulell a cops de maça.

Aquesta escenificació va impressionar els mercaders originaris de la península italiana que operaven a la Casa de la Llotja de Barcelona i va originar el naixement de l’expressió banca rota ('taulell trencat'), que —en un futur i arreu del món— acabaria associat amb la consumació de la ruïna d’un negoci. En el sistema regulat per la Taula de Canvi —i, per tant, pel Consell de Cent—, el banquer que amb la mala praxi de la seva activitat havia provocat la ruïna dels seus clients, era confiscat per a rescabalar-los i, si no es cobria el deute, era condemnat a galeres.