Amb pocs dies de diferència han mort dos periodistes importants del país. Forjats en àmbits professionals molt diferents, van ocupar càrrecs de molta responsabilitat en la història recent de Catalunya. Antonio Franco Estadella i Ramón Pedrós Martí compartien edat, 74 anys; tenien, casualitats de la vida, una vinculació emocional important amb la ciutat de Lleida i atresoraven històries impagables del periodisme, la política, l'economia, el poder, les institucions i les relacions no sempre fàcils entre aquests mons. A ambdós els vaig tractar, puc dir que a fons, en moments en el quals el periodisme era, en alguns aspectes, més rudimentari, molt més semblant a un ofici sense horaris que a una professió amb el cronòmetre sobre la taula. L'actual món de la comunicació no existia i el periodisme no tenia davant la legió de directors de comunicació que avui impedeixen que puguem fer la nostra feina.
Molt s'ha escrit aquests dies sobre Antonio Franco, a qui molts admiràvem. Uns pocs centenars hem confirmat, amb el pas dels anys, que vam ser privilegiats amb els seus crits, la seva passió, la seva tossuderia i, sobretot, amb la seva professionalitat. Perquè una generació de periodistes de la ciutat, si no era d'Antonio Franco, no era a la llista dels escollits per treballar de sol a sol i aprendre així del seu impagable magisteri, perquè complia una condició a l'abast de molt pocs: sabia manar i tothom l'estimava.
Franco era un gegant en un país petit i temorós. Capaç de discutir amb els més poderosos sense afluixar ni un mil·límetre si la raó l'acompanyava, i de ser entranyable i pròxim fins amb l'últim dels seus lectors, tant a El Periódico, diari que va posar en marxa a finals dels 70, com a El País, on va arrencar la seva edició catalana el 1982. Eren moments en què semblava possible que Espanya abandonés les seves pors atàviques d'una transformació que acomodés el catalanisme.
Aquest és un país en el qual els obituaris solen ser embafadors i necessàriament benèvols. Antonio Franco també ha estat aquí l'excepció. Cap elogi no ha estat impostat. S'ha fet justícia a un periodista indòmit, defensor de la veritat. Ho ha dit la professió, sens dubte l'únic important per a ell, que mai no va escriure per als potentats. En un país petit, mancat de maneres institucionals d'Estat i mancat de protocol funerari per als seus pròcers, les absències al funeral de Franco destacaven més que les presències. És clar que a ell no li hagués importat, incòmode com estava sempre amb els elogis dels polítics i dels poderosos.
Les absències, algunes tan injustes com incomprensibles, molestaven, en tot cas, els presents. Malgrat ser un francòfil convençut, segur que hagués vist com una exageració que se li hagués fet el funeral d'estat que es va celebrar a París per a l'actor Jean Paul Belmondo, al pati d'honor dels Invàlids, un recinte històric en el qual França ret homenatge als seus ciutadans il·lustres morts. Bebel era només un actor, un gran actor, una persona volguda pels francesos, com ho era el també actor Pepe Rubianes, mort el 2009. Aquí tot és tan informal, tenim un país tan agafat amb pinces, que no sabem ni acomiadar com es mereixen les nostres persones més il·lustres.