L’Antonio deia sovint que que a ell, als diaris, li havia tocat ser jefe gairebé sempre, des de jove. Mig en broma i mig seriosament, ho feia servir com a pretès argument d’autoritat per imposar-se en una conversa o per lamentar-se que no podia fardar de cap exclusiva, de cap primícia pròpia. Llavors s’obria a la seva cara un somriure enorme, més ample que una avinguda, i canviava de tema abans que tothom se li posés a protestar. A l’última entrevista seva, publicada a L’Avenç d’aquest mateix setembre, ho torna a dir. “Jo volia ser periodista. M’ha tocat trair aquesta idea. M’ha tocat ser coordinador de periodistes. Ajudant de la llibertat dels periodistes. Organitzador. Dinamitzador. Escriure una mica. Però no he estat periodista!”.
No és veritat. Ni va trair res i va ser un periodistàs. Però és que ell era així, salvatge. Salvatge ben dit: directe, indomable, esplèndid, formidable, sòlid, ferm, incombustible, lluitador. No va tenir por a marxar del Diari de Barcelona a la intempèrie perquè l’editor no els deixava fer periodisme a ell ni als seus companys. Es va atrevir a parir un diari popular, El Periódico —en un país on aquesta premsa sempre havia fracassat— que va esdevenir el diari de la gent que no tenia diari i un model influent arreu del món. Va acceptar el desafiament d’arrencar l’edició catalana d’El País, que era tot el contrari, i se’n va sortir. Va tornar a El Periódico per recuperar-ne l’esperit original i va reeixir. Per les coses petites, també salvatge. Una mostra mínima: al seu despatx tenia l’aire condicionat a temperatura polar i ell anava en cos de camisa (i tirants). Igualment pel tracte: era directe, no es tallava i venia de cara.
Militant de l'amistat
Era salvatge, sobretot, a l’hora dels amics, perquè era un militant de la lleialtat i del bon humor. Si no el saludaves amb algun exabrupte, cosa que ell sí que feia, t’acusava d’haver-li perdut l’amistat o el respecte. Al funeral del Carlos Pérez de Rozas —eren tap i carbassa—, ja es va arrencar dient “la gent d’aquesta generació ens estem morint” i va acabar protestant que al Carlos no l’havien tractat bé en l’última etapa de la seva vida professional, sense que li fes res la presència, davant seu mateix, dels responsables del mal tracte, que ho van entomar amb elegància. Salvatge fins i tot en el càncer: l’Antonio va resistir fins a sis tractaments de quimioteràpia en deu anys i fa no res semblava que se’n tornaria a sortir.
Antonio Franco i Carlos Pérez de Rozas, al Nàstic-Elche del 2012 (Antoni Maria Piqué)
Gràcies a gent com l’Antonio Franco, el periodisme és avui una professió de professionals —o ho pot ser. Tots hi estem en deute, els periodistes i els ciutadans. No només perquè ell és capdavanter de la primera generació d’universitaris que va voler viure del periodisme, que no ho compaginava amb altres feines principals o s’ho prenia com un complement salarial o una prebenda al marge. Sobretot perquè a les redaccions de l’Antonio Franco s’han fet professionals, de vegades a l’estil salvatge, molts dels bons periodistes del país. Tots li deuen alguna cosa, moltes coses, la primera de totes haver-los descobert gairebé al primer cop d’ull. També perquè, per quatre dècades, els diaris d’Antonio Franco eren el contrast necessari, decisiu, valent, tant a l’oficialisme polític i periodístic que es vivia a Catalunya com a un model de diari pesat, gris i formalista. Seu és l’editorial del 3% que Maragall va fer esclatar al Parlament. A José María Aznar el va engegar quan el volia ensarronar sobre l’autoria del l’atemptat del 14-M a l’estació d’Atocha. Hi ha mil històries més com aquestes.
La seva gran obra professional és, però, El Periódico, el model de premsa popular de qualitat —una actualització de la idea del desaparegut France-Soir— que ha promogut la renovació dels diaris d’aquesta tradició al món, des de Clarín a l’Argentina a Sud-Ouest a Bordeus. Va ser el primer dels diaris grans en llançar la versió en llengua catalana el 1997. Ho va moure ell. Alhora, ha inspirat les evolucions de la premsa de vestit i corbata, com la mateixa La Vanguardia —un diari que Franco admirava—, que el 1989 va renovar-se per fer front a la competència d’El Periódico, del que en va agafar trets gràfics i literaris… i també alguns periodistes. L’Antonio Franco va prendre riscos, s’hi va atrevir —amb El Periódico, però també amb Barrabás o El Papus—, amb tants encerts i alguna pífia. Al final, ha estat el millor periodista de la seva generació i el pare i/o la mare dels millors periodistes de la seva quinta i la següent. Un llegat professional salvatge.