La notable audiència del debat electoral celebrat a TV3 entre els candidats catalans a les pròximes eleccions espanyoles ha trencat una mica el mite que hi ha una apatia generalitzada davant dels pròxims comicis. El 25,5% de share, entre els dos canals de la CCMA —TV3 i 324— i els 364.000 espectadors que el van seguir, supera en més del doble els que van seguir al seu dia el que es va fer a les mateixes cadenes abans de les eleccions municipals a la ciutat de Barcelona, que va ser del 12,1%, o el 12,3% del debat a set de TVE celebrat la setmana passada i en el qual van participar els números dos dels grans partits i els caps de llista de les formacions perifèriques. Són xifres que queden molt lluny del debat d'Atresmedia que va enfrontar Pedro Sánchez i Alberto Núñez Feijóo i que va assolir un share del 45,5% sumant Antena 3 i La Sexta.

En qualsevol cas, els debats no només es mesuren pel nombre d'espectadors, sinó per les conseqüències polítiques que deixen, que no és exactament el mateix. Hi ha hagut poca discussió que l'aclaparadora victòria de Feijóo en el debat televisat que el va enfrontar a Sánchez ha tingut una influència cabdal en l'actual campanya electoral. Aquella bala que pensava fer servir el president del govern espanyol per tombar el seu rival va resultar que era de fogueig. És cert que de seguida es va revelar que el líder del PP havia incorporat al seu relat diverses fake news, però al punyent món informatiu actual, quan això es va fer públic, a Sánchez li va servir de ben poc. El president estava literalment en la lona. Des d'aquell debat, el 10 de juliol, ha fet l'efecte que la campanya es feia interminable i, en espera que diumenge s'obrin les urnes, ha perdut interès. El que en argot les últimes jornades es denominen els dies escombraries, han acabat sent pràcticament gairebé dues setmanes.

Va ser també important el debat sobre Barcelona entre Xavier Trias, Ada Colau, Jaume Collboni i Ernest Maragall. L'exalcalde va saber protagonitzar una picabaralla amb Colau, que els va beneficiar a ambdós i va perjudicar Collboni, que encara que les enquestes l'anaven situant al capdavant, va començar a perdre força. Els debats, per tant, no són innocus si se saben aprofitar, els missatges són clars i l'espectador es pot veure reafirmat en la seva opció política o en alguna de les que li fa de frontissa i ha votat en alguna altra ocasió. Això sempre funciona més bé, és clar, quan els contendents es juguen alguna cosa, en aquest cas l'alcaldia. O en el debat Sánchez-Feijóo, la presidència del govern espanyol.

En el cas del debat a vuit entre els candidats catalans al Congrés dels Diputats, es jugaven el repartiment de 48 escons de 350, que són els que corresponen a les quatre circumscripcions provincials. Va mancar d'interès, les topades que es van produir van ser d'un cert vol gal·linaci i si alguna cosa va quedar clara, és que l'independentisme està més dividit que mai. Dubto que mogués gaires vots i també que actués com a mobilitzador davant del 23 de juliol de tots aquells que encara s'estan pensant si han d'anar a votar i a qui han de fer-li confiança per als propers quatre anys.

En resum, propostes de saló o per cobrir l'expedient enmig de la borrasca que sobrevola arran de l'arribada del PP i Vox al govern espanyol i que afectarà especialment Catalunya. Per més que Feijóo ara es faci el simpàtic i que ara prediqui que rebaixarà les tensions entre Espanya i Catalunya. L'últim que ho va dir des de les seves files polítiques va ser el seu paisà Mariano Rajoy i la cosa va acabar, com és sabut, amb la suspensió del Govern, l'aplicació del 155 i amb Soraya Sáenz de Santamaría al capdavant de la Generalitat. L'últim precedent no el deixa precisament en bon lloc. Perquè ja se sap que les paraules se les endú el vent. Però les accions, no.