La segona inhabilitació del president Quim Torra, imposada en aquest cas pel jutjat penal número 6 de Barcelona i coneguda aquest dimecres, el condemna a quinze mesos per ocupar càrrec públic i a pagar una multa de 24.000 euros. Com en l'anterior sentència del TSJC, que va ser el tribunal que el va condemnar en la primera querella que es va presentar, ja que en aquell temps era president de la Generalitat, la condemna és per tenir col·locada al balcó del Palau una pancarta en defensa dels presos polítics i a favor del retorn dels exiliats. Amb un matís no menor. Si la primera condemna, que a la fi li va acabar costant el càrrec, va ser un atropellament, però el TSJC la va sustentar partint de la neutralitat política en període electoral, en aquesta ocasió, ni això, ja que tot això va succeir el setembre del 2019, clarament fora de qualsevol període electoral.

Però el que més m'ha cridat l'atenció no ha estat la condemna, que ja es donava per descomptada i hi ha prou exemples que expliquen quin és el grau d'arbitrarietat de la justícia espanyola quan té per davant casos que afecten els independentistes. Fins i tot, quan l'afectat és Quim Torra, un polític allunyat avui de la primera línia, instal·lat al seu despatx d'expresident a les comarques gironines i sense una plataforma que li permeti dedicar-se a l'activitat pública. El més sorprenent ha estat la reacció a la condemna del jutjat penal número 6 de Barcelona. Uns quants tuits, unes declaracions, tampoc tantes, dels seus antics companys polítics de Junts i alguna frase de suport perduda en l'inabastable cabal informatiu de cada jornada. Res més.

Va ser Quim Torra un president discutit que va acabar sent incòmode per a Esquerra i també per a un sector no menor de Junts. Això no és revelar un gran secret de les interioritats de Palau sinó una constatació del que va ser aquell període de la política catalana entre 2018 i 2020, l'etapa en què va estar al capdavant de la presidència de la Generalitat. Però no saber distingir entre la valoració que cada un pugui tenir del que va ser aquella presidència i les sentències judicials en contra seu hi ha un gran abisme. És més, el silenci acaba sent un acte pervers que legitima la invasió de la justícia en una parcel·la de la política en la qual no hauria d'entrar mai. No es tracta de posicionar-s'hi a favor o en contra, sinó de defensar la institució, la consideració i el respecte que es mereix i de preservar-la, començant perquè un jutge amb el rang que sigui no pot cessar així com així un president de la Generalitat i sense que això tingui conseqüències.

El silenci no fa cap altra cosa que fer petita la institució davant de l'opinió pública. Embolicats com estan els partits en el politiqueig, de vegades obliden que per guanyar uns quants vots s'acaben tirant pedres a la seva pròpia teulada. Això val per als partits independentistes, però també per als socialistes o els comuns que, en un moment o un altre del passat, han format part del govern català. Que ho facin el PP o Ciutadans és fins i tot comprensible ja que mai no han aconseguit inscriure el seu nom al Govern i no sembla probable que això arribi a passar algun dia. Només van tenir el seu minut de glòria amb la suspensió de l'autonomia i l'aplicació de l'article 155 de la Constitució, però va ser efímer i amb unes noves eleccions es va recuperar la normalitat i Soraya Sáenz de Santamaría i els seus nois van haver d'abaixar el cap i tornar el poder a l'independentisme.

Perquè Catalunya té poc poder i poques coses que la simbolitzin més que la presidència de la Generalitat, l'ocupi qui l'ocupi. No hi ha gaires coses més a preservar, com ho demostra la força dels presidents a través de la història i com Espanya ha volgut lligar-los de mans fent-los passar exili, presó i fins i tot executant-los. Deia Churchill que una nació que oblida el seu passat no té futur. I això continua sent una màxima vàlida per als polítics, però també per als ciutadans diverses dècades després i a centenars de quilòmetres de Londres.