L'anunci de Rússia de suspendre indefinidament els fluxos de gas a través del gasoducte Nord Stream 1 —el que subministra tota l'Europa central— és un pas més de Vladímir Putin per demostrar la seva capacitat d'injectar cada vegada més i més pressió sobre el subministrament d'energia a Europa, a mesura que el calendari avança i el final de les vacances d'estiu dona pas a la tardor i a l'hivern temut. L'anunci de Gazprom que la suspensió es deu a una sèrie de problemes tècnics i que a l'única turbina que encara funcionava s'hi ha trobat una fuga d'oli, té tota la pinta de ser més l'excusa que no pas el problema, perquè el realment significatiu per no perdre el fil són les amenaces russes a Europa des de fa molt temps que molts països es trobarien amb dificultats fruit del posicionament a la guerra de Rússia a Ucraïna.

És obvi que a hores d'ara del conflicte militar, Putin ha ensenyat, almenys, una part important de les cartes i de la importància que concedeix a l'energia a l'hora d'utilitzar-la com a arma política. A l'advertiment del G7 de posar un topall al preu del petroli i del gas rus, Putin ha contestat amb l'avaria tècnica i qui tingui orelles que hi senti. La represa del flux del gas a Europa que s'havia de reprendre aquest dissabte ha passat a tenir caràcter indefinit. Dmitri Medvédev, expresident i ex primer ministre i actual vicepresident del consell de seguretat del país, ja havia advertit que no hi hauria gas rus si els 27 fixaven un topall al preu del combustible, com havia plantejat Ursula von der Leyen.

No hi ha cap dubte que Rússia pretén, en primer lloc, advertir Alemanya que pot acabar sent el país més perjudicat. D'aquí, l'enorme esforç, almenys polític i comunicatiu, per mirar de remuntar el projecte del MidCat que connectaria Espanya amb Centreeuropa, al qual França és tan reticent, i que intenta vendre's un dia sí i l'altre també com si fos una solució immediata, quan l'acabament del projecte es demoraria molt temps. Però sense una solució, Alemanya, el motor polític d'Europa, comença a tenir problemes, i amb ella, més grans o més petits, tots els europeus. El president de Gazprom, Alekséi Miller, ja ha assenyalat que la reparació de les turbines en una fàbrica especialitzada és impossible a causa de les sancions occidentals.

Veurem en els pròxims dies fins a quin punt, si la guerra ha entrat en una nova fase, el gasoducte Nord Stream 1 queda definitivament parat, i l'excusa de l'avaria tècnica s'allarga en el temps. Seria el pitjor dels senyals i caldria veure com hi responen —en preu i en volum— altres productors de gas. No només això, el sobrepreu està assegurat encara que no pas el gas, necessari per més que Alemanya hagi acumulat reserves de gas en els seus dipòsits properes al 80%. En aquests moments, per exemple, Noruega és el principal subministrador de gas a Alemanya mentre que Rússia ha passat d'aportar el 34% a l'abril, al 9% a l'agost, això sí, quan s'han reduït dràsticament els metres cúbics de què disposaven els germànics.

Si l'ensurt s'ha convertit ja en malson o si encara hi ha marge per evitar-ho, és una cosa que encara no sabem.