L'esquerra transformadora de Pablo Iglesias i Podemos, aquella que defensava un referèndum d'independència a Catalunya abans del 2017 i que veient com les gastava l'estat espanyol va decidir aclimatar-se a l'ambient generalitzat d'una Espanya uniforme, ha anat desapareixent del mapa a mesura que la moqueta oficial noquejava principis i oferia un còmode aterratge a dirigents i quadres de l'organització. Ho hem vist aquests dies amb la batalla de Barcelona, on Ada Colau s'ha prestat a pactar amb el Partit Popular per retenir unes desenes de nòmines a l'ajuntament.

Ha estat, realment, tota una lliçó. Les costures del discurs polític davant la tranquil·litat que dona tenir col·locat tot un exèrcit de personal amb escassa qualificació però en posicions importants. No és estrany que s'hagin hagut d'inventar un nou artefacte polític per despistar el personal. Una operació de maquillatge que respon al nom de Sumar i que predica vaguetats al mig d'un discurs superficial que pretén situar-se a l'esquerra del PSOE i que escoltant-los no se sap gaire bé qui està a l'esquerra de qui, i si el petit no és més que una marca blanca del més gran.

La màxima dirigent, Yolanda Díaz, ha estat aquest diumenge a Cornellà de Llobregat, feu socialista des de sempre i amb potes negres del PSC oriünds d'aquesta població del Baix Llobregat com José Montilla o Antoni Balmón. Díaz ha parlat de PP i Vox i els ha presentat com la coalició del no per a Catalunya. I, és cert, que ho són. Però això ja ho diuen els socialistes. Díaz no ha donat cap pista que permeti incorporar-la a la coalició del sí per a Catalunya i amb el llenguatge càndid no es pot dir ni que satisfés els seus.

Això sí, no va sortir del guió en el tema del referèndum d'independència que abans defensava Podemos en el programa, volen mantenir els comuns i ella mira d'esquivar-ho com si es tractés d'un tema local que no afecta un partit d'àmbit espanyol. Així, ha passat per Cornellà parlant molt de l'Espanya de PP i Vox i poc de la Catalunya que ella vol o defensa. Això sí, moltes frases embafadores d'"un patrimoni comú", "la diversitat cultural", "un projecte plural perquè som diversos" i la sort de poder "parlar en català, gallec i basc". Això va ser tot, que és una manera de dir que no va ser res. El buit com a discurs polític.

No és pas el vet a Irene Montero el més greu. És el que representa, el retorn al pitjor passat de l'esquerra que no té res a oferir. Perquè per fer de PSOE serà sempre millor l'original que la còpia.