Si haguéssim de trobar un personatge de la setmana que s'ha acabat, difícilment n'hi hauria un altre que no fos Florentino Pérez. El president del Real Madrid ha aprofitat la pèssima temporada de l'equip, la segona consecutiva sense cap títol, per donar un cop de puny sobre la taula i convocar eleccions a la presidència del club quan només feia poc més d'un any que havien tingut lloc les últimes, el passat gener de 2025. Pérez fa set mandats que és al capdavant del club blanc, cinc dels quals consecutius, amb un balanç esportiu que el converteix sense cap mena de discussió en el president amb més títols del club, i aquí hi ha els 37 aconseguits, entre els quals set Lligues i set Champions League, a més d'uns altres 23 títols entre Copes del Rei, Supercopes d'Espanya, Supercopes d'Europa i intercontinentals i mundialets de futbol.

Molt s'ha parlat de Florentino Pérez i les seves dues intervencions públiques, a la roda de premsa i a l'entrevista amb Pedrerol, a El chiringuito de jugones. Tothom ha opinat sobre aquestes compareixences públiques i ha estat sotmès a un escrutini públic com si fos un càrrec d'elecció ciutadana, un candidat a president del govern, a alcalde, a president d'una comunitat autònoma o a diputat. Exactament igual. Oblidant que parlem d'un president d'un club de futbol o d'una empresa important de l'Ibex-35. Respecte a la primera cosa, veurem si es presenta o no un candidat alternatiu. Encara que les condicions són difícils, els aspirants tenen de termini fins al 23 de maig i han d'avalar amb el seu patrimoni el 15 % del pressupost, és a dir, 187 milions.

Pérez fa set mandats que és al capdavant del club blanc, cinc dels quals consecutius, amb un balanç esportiu que el converteix sense cap mena de discussió en el president amb més títols del club

No hi pot concursar qualsevol, certament, però a Madrid hi ha una capa significativa d'empresaris milionaris i importants que, si no es presenten a les eleccions, és, siguem clars, per por de perdre, ja que no hi ha cap indici que la massa social li hagi retirat la confiança. Com a soci del Barça, preferiria algun dels presidents que han ocupat el càrrec durant els últims 41 anys, com Ramón Mendoza, Lorenzo Sanz, Fernando Martín, Ramón Calderón o Vicente Boluda. De tots ells ningú se'n recorda i, amb el temps, encara desapareixeran més de l'imaginari futbolístic. En aquest aspecte, no hi ha tanta diferència amb el Barça de Laporta, que ha ocupat la presidència dotze anys entre 2003 i 2026. En intervals entre 2010 i 2021 hi han estat Sandro Rosell i Josep Maria Bartomeu, però sense entitat per ser comparats amb Laporta.

Dir a hores d'ara que una presidència d'un club de futbol important és una plataforma de tota mena és una obvietat. La llotja del Bernabéu és un centre de poder, com ho és la del Paris Saint-Germain, que juguen el seu rol d'equip de la capital de l'Estat sense dissimular. Però, al capdavall, igual que al camp del Madrid hi ha els polítics espanyols, al del Camp Nou hi ha els catalans amb assiduïtat. Allà hi ha més empresaris, certament, però en una proporció bastant semblant a la diferència d'empresaris del top 10 que hi ha a Madrid i Barcelona. També hi ha un desig d'exhibició més gran. Perquè ser la capital d'un estat dona tot aquest flux de poder que una autonomia, agradi o no, no té. Dimarts, el dia de la roda de premsa, l'acció d'ACS va tancar a 128,90 euros i divendres a 132,2 euros, cosa que suposa una pujada del 58 % des de l'1 de gener. El 92 % del negoci de la constructora —la tercera d'Europa per facturació— és a l'estranger, el 63 % als Estats Units i el Canadà i tan sols el 8 % a Espanya.

És cert, dit això, que el Florentino candidat ha canviat la seva manera de fer i s'ha exposat a un escrutini públic com mai. Per això tothom n'està parlant. Ha tingut crítiques, elogis i silencis, però l'estratègia es podrà mesurar també, més enllà del soroll, en funció del resultat. I aquest, per a Florentino, i per a la seva legió de seguidors, segur que no és cap altre que conservar la presidència del Reial Madrid.