Un executiu que a finals del segle passat ocupava un càrrec molt rellevant en una empresa catalana i que ara treballa als Estats Units em va trucar ahir amb unes preguntes aparentment molt senzilles: Com estàs? Que fort! Què us ha passat a Catalunya? Però, què ha estat això, un huracà? L'única informació que tenia era que s'havien suspès sine die els trens de Rodalies, Regionals i Mitjana distància, i que el Servei Català de Trànsit havia tallat l'AP-7 en direcció sud a l'altura de Martorell durant dies o setmanes. Abans que li pogués contestar, ell mateix, que vivia aquells anys al Garraf, va prosseguir: Aleshores, com s'entra i se surt de Barcelona? 

Eren preguntes senzilles, clares, però la resposta no era tan fàcil. Ell se'n va anar quan l'AVE pràcticament s'acabava d'estrenar i funcionava com un rellotge suís. Tant és així, que Renfe tornava als passatgers el 50% del bitllet per retards de 15 minuts i el 100% per demores de 30 minuts. Des de l'1 de juliol del 2024, això va canviar i ara es retorna el 50% per 60 minuts (una hora) de retard i el 100% per 90 minuts (una hora i mitja). L'autopista AP-7 era de peatge —la gestionava Abertis, accionarialment catalana fins al 2018— i la companyia era responsable de l'estat de la infraestructura. Però el setembre del 2021 es van alliberar els peatges de l'AP-7 des de Tarragona a la Jonquera, i de l'AP-2 des de Saragossa al Vendrell (Tarragona), totes dues utilitzades massivament per més de 12.000 transportistes cada dia en direcció a la frontera francesa. Aquestes dues vies, unides a l'alliberament de les autopistes catalanes C-32 (Barcelona-Lloret de Mar) i C-33 (Barcelona-Montmeló), ambdues dependents de la Generalitat, va fer que 1.029 quilòmetres d'autopistes de peatge passessin a ser gratuïts. De retruc, ningú discutirà avui dia que mai no havia estat tan malament la infraestructura. Però és de franc. L'únic que funcionava igual era Rodalies: malament aleshores, pitjor ara.

Els grans acords amb Renfe mai no han estat bons per a Catalunya

Però tornem amb el meu interlocutor i el seu incisiu comentari de com era possible que estiguessin paralitzats tants serveis públics. Per més que li relatava les intempèries climatològiques, importants pluges i vents intensos o grans nevades a moltes zones, sobretot a la part nord de Catalunya, no se'n sabia avenir. O sigui, que ha plogut molt i Rodalies no funciona, l'AVE a Madrid en molts trams no pot superar els 160 km/h i la caiguda d'un mur de contenció a Gelida (l'Alt Penedès) tanca l'autopista cap al sud? Doncs sí, li vaig dir. I amb ironia em va comentar: amb els fenòmens meteorològics cada cop més extrems al Mediterrani, no sé què fareu si teniu un huracà. Ell havia viscut a Catalunya les protestes, el desembre del 2007, per l'afartament del caos ferroviari, en què van sortir al carrer uns quants centenars de milers de persones reclamant el traspàs de la xarxa de transports i de les infraestructures a la Generalitat. També que fos l'administració catalana la que recaptés i gestionés els impostos dels catalans i que es publiquessin les balances fiscals. Certament, la política catalana és un déjà-vu.

Em va tornar a trucar a la tarda, encara més desconcertat, després de sentir Toni Clapés, al seu programa de Versió Rac1, demanant-se per la manca d'un avís al telèfon mòbil advertint els qui s'havien de desplaçar a primera hora que Rodalies no funcionaria durant tot el dia. En Clapés té raó, em va dir convençut. Això, aquí, no passa, va insistir. Mentrestant, al vespre, el Govern anunciava la recuperació esglaonada del servei de Rodalies i Regionals durant aquest dijous, Renfe afirmava que no podia garantir aquesta represa perquè els maquinistes ho consideren precipitat i el sindicat ferroviari Semaf valorava com a insuficients les proves dutes a terme per Adif durant la nit de dimarts i convocava una vaga per als pròxims dies 9, 10 i 11 de febrer a tot l'Estat. Una vaga sempre ha de ser l'últim recurs, però el que hem sabut aquests dies de les seves denúncies sobre l'estat de les vies i els trens i la desídia dels gestors de la infraestructura no és tranquil·litzador.

Ja sé que no és agradable per a molts, però mai els grans acords amb Renfe han estat bons per a Catalunya. Altres, en altres llocs, diran una altra cosa, però aquí aquesta és la pura realitat. Per això, era més intel·ligent anar transferint les diferents línies de Rodalies a l'empresa Ferrocarrils de Catalunya, que controla la Generalitat, i sabem que funciona en un grau que ja li agradaria a Renfe acostar-s'hi. Qualsevol altra cosa temo que seran pegats. D'aquí l'escepticisme vers la nova empresa mixta, Rodalies de Catalunya, SME, que es constituirà a finals del 2026 i en la qual la Generalitat tindrà el 49,9% i Renfe el 50,1%. Perquè, al final, qui mana, mana